Tertúlia d'Història

Tot Història Associació Cultural

Antic blog

Entrades de l’antic blog de la Tertúlia, en procés d’actualització

 consultable a: http://norantanou.blogspot.com/

25/10/09

Hollywood contra Franco i les sales de cinema contra els espectadors!

Fa pocs dies es va promocionar aquest documental, que sembla molt interessant. Gregorio Morán en parlava també dissabte, al seu espai habitual del diari La Vanguardia que molta gent segueix. La meva sorpresa ha estat comprovar que, ara per ara, a Barcelona, només es pot veure als cines Icària en horari únic de dos quarts d’una de la matinada. Em sembla una vergonya. Precisament era un dels documentals a tenir en compte en les nostres propostes de cine fòrum sobre temes històrics. Tanta memòria històrica i després passen aquestes coses, quan aquest documental s’hauria de passar a instituts i facultats de forma normalitzada. Per cert, a Girona es pot veure en un horari més raonable, haurem de fer una excursió històrico-tertuliera a la ciutat immortal.
Enviat per Júlia a 15:09 3 comentarisEnllaços a aquest missatge
Etiquetes de comentaris: ,

Incidència de la Setmana Tràgica al Poble-sec

El proper dimarts, en el marc dels actes commemoratius del centenari dels fets de la Setmana Tràgica, repetim al Poble-sec la xerrada-col·loqui que vam dedicar a aquest tema. L’entrada és gratuïta.

Enviat per Júlia a 8:07 0 comentarisEnllaços a aquest missatge

10/10/09

CRÒNICA DE LA DARRERA TERTÚLIA


En alguna ocasió havíem comentat la necessitat d’elaborar alguna crònica o resum del contingut de les tertúlies. El coordinador em fa arribar la de la darrera trobada, sobre la qual podeu fer aquelles puntualitzacions que us semblin convenients, a veure si la participació s’anima i enriquim el debat virtual.


CRÓNICA DE LA DARRERA TERTÚLIA

El passat divendres, 2 d’octubre, vam iniciar la tercera temporada de tertulies d’història, amb una gran de participació, 22 persones a la Sala Dalmases de Ca l’Ardiaca, dialogant, aprenen i passant-ho bé.

El llibre llegit i debatut va ser Mirada a la Barcelona medieval des de les finestres gòtiques, de Carme Batlle i Teresa Vinyoles dues professores d’història medieval de la Universitat de Barcelona que recullen en aquest llibre anys de recerca sobre la vida quotidiana a l’edat mitjana.

El llibre no va agradar a tothom, alguns el vam trobar massa planer, superficial, que tocava molts temes però que no aprofundia en cap, que li mancava una metodologia, o que era més aviat com una guia de la Barcelona Medieval que podia ser molt útil per a novel·listes històrics. Altres van considerar que li mancava una major contextualització històrica o com a mínim un glossari final per el públic no expert.

A molts altres els va agradar, veien que era un bon retrat de l’època, que tractant la vida quotidiana ens donava una visió de la història que sovint a la història política, predominant, no es reflectia. També es van valorar els anys de treball de les dues autores buidant documentació als arxius. D’altres van dir que potser la manca de mètode, amb continues anades i tornades i sense cap fil conductor, feia més interessant el llibre.

A molts dels tertulians el llibre els va fer reflexionar sobre el passat i veure que no havíem canviat tant, que des de les cançons de Nadal, a les feines, l’estructura gremial de molts oficis (tancats o amb una sèrie de requisits molt estrictes per fer carrera) continuaven sent molt semblants, sinó d’ara si de fa 50 anys, i fins i tot els pirates que llavors amenaçaven la costa catalana els podíem comparar als lladres d’autopistes o als carteristes que ronden per les Rambles. Alguns van considerar que una reflexió així no es podia fer i que la vida havia canviat molt, i que a la baixa edat mitjana Barcelona no tenia port, que els oficis d’ara no tenen res que veure amb els de llavors i que aquestes comparacions de vegades banalitzaven la història. Una participant va contestar dient que precisament havia estudiat història per comprendre millor el present i que una reflexió així la veia necessària.

Una cosa que va sobtar a gairebé tothom del llibre és com l’esclavisme estava estès per tota la ciutat, sent amos d’esclaus des de la noblesa feudal fins els comerciants i els gremis. Per un costat es va considerar que la influència marxista i la clàssica divisió de la història en “comunisme primitiu, esclavisme, feudalisme i capitalisme” havia condicionat molt la interpretació històrica, relegant l’esclavisme al món antic i obviant-ho en altres èpoques com la que retrata el llibre. També es va apuntar al cristianisme com el responsable de tapar una realitat que moralment era molt discutible. I finalment també es va assenyalar que l’esclavisme havia estat més centrat el seu estudi en el món antic o en l’època moderna, en aquesta última amb aquells milions d’esclaus negres que van ser traslladats a Amèrica, i que l’esclavisme medieval havia estat menys estudiat. Malgrat les critiques que va rebre el materialisme històric i com havia condicionat sovint la interpretació històrica, una participant va destacar les aportacions del marxisme a la historiografia.

En la tertúlia també es va parlar del matrimoni i com a la baixa edat mitjana es convertia en un mer contracte econòmic i desplaçava l’amor fora d’aquesta unió. Una participant va considerar que això acabaria condicionat una doble moral que arribaria fins ara i que deixaria les passions forà i l’estabilitat dins del matrimoni. En el que va discrepar un participant que no es podia jutjar el fet moral en el matrimoni medieval que era construït només com a un contracte econòmic, encara que sempre sortia “l’imbècil” com el Francesc Eiximenis en aquell moment històric, que buscaria la justificació moral.

Por últim destacar que un participant va considerar que el llibre passava de puntetes un esdeveniment tan transcendental com la matança del Call, considerant-ho el fet més important que havia passat a Barcelona a la baixa edat mitjana, ja que es va eliminar una comunitat que tenia una gran importància econòmica i social per la ciutat, però que aquí a Catalunya més aviat ens agradava recordar l’expulsió de 1492.

Segurament m’he deixat moltes coses però les podem continuar discutint dins del blog, a través dels comentaris.

En resum una gran tertúlia, en la que hi va haver molt de marro i fortes discrepàncies, i això que aquesta vegada no vam parlar de la guerra civil, ja veurem la pròxima com acabarem, ja que parlem del pistolerisme, espero que no se’ns escapi cap tret. Aquesta tertúlia no l’hauríem de a l’arxiu sinó a Can Pistoles.

LLIBRE PER A LA PROPERA TERTÚLIA
El pistolerisme
Barcelona (1917-1923)
Autor: Albert Balcells
Segell editorial: Editorial Pòrtic
Col·lecció: Història nacional [Núm 4]

El llibre s’il·lustra amb una esplèndida col·lecció d’acudits gràfics de la premsa de l’època.
Text de la contraportada
Barcelona, rebatejada com la Rosa de foc, va ser l’escenari de centenars de crims selectius entre representants sindicals i agents burgesos. La tradició del pistolerisme ja era forta a finals del segle XIX i va tenir capítols catastròfics com el de la Setmana Tràgica el 1909. Així i tot, entre els anys 1917-1923 va adquirir el seu punt més àlgid. Personalitats com Francesc Layret o Salvador Seguí el Noi del Sucre, entre molts d’altres, van morir cosits a trets, i les vagues violentes eren a l’ordre del dia. La més emblemàtica, la dels treballadors de la fàbrica elèctrica La Canadenca, el 1919, que va durar tres mesos, va arrossegar els obrers de tot Catalunya, va provocar assassinats a tots dos bàndols, va deixar Barcelona a les fosques i fins la premsa va haver de parar deu dies. En aquest marc històric, sorprèn descobrir les xarxes i grups armats que coexistien a banda i banda: des dels proanarquistes fins a la gent d’ordre del Sometent. Fins al punt que el crim i el pistolerisme era un tema quotidià per als barcelonins de l’època. Ho demostren la quantitat d’acudits gràfics que publicava la premsa, en capçaleres tan punyents com L’Esquetlla de la Torratxa o La Campana de Gràcia, però també en diaris de to més seriós. És per aquest motiu que Albert Balcells ha optat per fer-ne una selecció i acompanyar el text amb les vinyetes que considera més representatives.

23/01/09

Memòria de l’Holocaust: actes

Actes institucionals del Dia internacional en memòria de les víctimes de l’Holocaust

DIUMENGE 25 DE GENER • 18.30 H
PALAU DE PEDRALBES.
AV. DIAGONAL, 686
(acte amb invitació) Tel. 935 526 124

MÚSICA ACOMPANYADA D’IMATGES:
”Les mirades
de la Shoah”

Concert per a quartet de corda i
clarinet, amb l’obra d’Osvaldo Golijov
“Somnis i pregàries d’Isaac el
Cec”. Intèrprets: Francesc Puig (clarinet),
Iwona Burzynska (violí), Emil
Bolozan (violí), Dolores Nycz (viola),
Jurgen van Win (violoncel)

Himne Gelem, gelem. Intèrprets:
Paco Santiago (veu) i Miguel Molina
(guitarra)

DIMARTS 27 DE GENER • 18 H
PALAU DE LA GENERALITAT
(acte amb invitació)
Tel. 935 526 124.
Accés pel carrer del Bisbe

INAUGURACIÓ DE L’EXPOSICIÓ:
“El Porrajmos: el genocidi
nazi del poble gitano”

Presenta:
• Sr. José Santós, president de la FAGIC

DIMARTS 27 DE GENER • 18.30 H
PALAU DE LA GENERALITAT
(acte amb invitació)
Tel. 935 526 124.
Accés pel carrer del Bisbe

TAULA RODONA:
“Exili, deportació i
Holocaust”

Ponents:
• Sra. Anna Mirga, investigadora
col·laboradora de la Fagic i de l’associació
gitana polonesa educativa
Harangos
• Sra. Rosa Toran, historiadora i
presidenta de l’Amical
de Mauthausen

Presideix l’acte el conseller d’Interior,
Relacions Institucionals i Participació
de la Generalitat de Catalunya, l’Hble.
Sr. Joan Saura

DIMARTS 27 DE GENER • 19.30 h
DIMARTS 27 DE GENER • 19.30 H
PLAÇA SANT JAUME
(Acte obert al públic)

Cerimònia del Record

• Interpretació de la peça musical La
nostra història i lectura de la resolució
de l’ONU, lectura d’un estudiant
que ha visitat el camp nazi de
Mauthausen i paraules de la Sra.
Magdalena Kusserow, supervivent
testimoni de Jehovà i exdeportada
de Ravensbrück

• Interpretació de la peça musical Eli,
Eli i encesa de 10 espelmes: 6 espelmes
en record dels 6 milions de víctimes jueves
de l’Holocaust i 4 espelmes en record
dels 4 milions d’altres víctimes
dels camps nazis

• Interpretació de 4 peces musicals
en les 4 llengües pròpies dels pobles
jueu i gitano: Sog nit kejnmol
(yíddish), Gelem, gelem (romanó),
Arvoles yoran por luvyas (ladino) i
Yerushalayim shel zahav (hebreu)

Intèrprets: Paco Santiago (veu), Joan
Clota (veu), Miguel Molina (guitarra),
Silvia Kigel (veu), Tamara Precek
(veu), Jordi Galofré (veu),
Jürgen van Win (violoncel),
Emil Bolozan (violí), Claudia
Murcia (Oboè)

Enviat per Júlia a 19:11
Etiquetes de comentaris: , ,

28/12/08

INFORMACIÓ HISTÒRICA INÈDITA: El Clan dels Silesians i la seva influència en la política europea

La professora Liuja Tascó i D’Horcec, doctora en història popular i les seves derivacions erudites, emèrita de la Universitat Pontificia Sainte Madrone in Paralelum, experta en estudis sobre l’època a l’entorn de la qual estem desenvolupant la nostra darrera lectura, retirada des de fa anys a algun misteriós indret de les muntanyes que envolten la nostra ciutat, ens ha fet arribar una important informació sobre uns personatges enigmàtics que van influir en la Revolució Francesa i en molts fets posteriors, em refereixo a Monsieur Gregoire Chevalier de Moulin i la seva germana gran, Mademoiselle Marie de las Mercedes Dacosta de Moulin, dita ‘l’espagnole’ i també ‘la catalane’ pel seu matrimoni amb el noble Dom Isidre Dacosta i Vila-seca del Garay, baró de la Garrotxa i Gran d’Espanya, matrimoni encara poc documentat. La llegenda es barreja amb la història ja que, com sabeu, la protagonista de El comte de Montecristo es diu també Mercedes i és dita ‘la catalana’ cosa que fa pensar en una confusió entre realitat i fantasia pel que fa a la veritable personalitat de Mademoiselle Marie de las Mercedes Dacosta de Moulin.

Monsieur Gregoire i la seva germana formaven part del Clan dels Silesians i, per tant, es creu eren originaris d’aquesta regió fronterera amb la Polònia actual. També s’ha especulat amb un possible origen familiar andalús, ja que Siles és el nom d’un poble de la província de Jaen. El fet és que es troben petjades d’aquesta nissaga a França, per primera vegada, però més endavant la documentació al seu entorn ens porta fins a les costes d’Argentina i el Brasil, passant per Barcelona. Els Silesians, tots ells persones brillants, de gran cultura i remarcable intel·ligència, formaren (i formen encara) una nombrosa família amb forts vincles i van influir de forma directa en molts esdeveniments de la història europea, sempre des de l’ombra. Fins fa poc no s’havia palesat la seva importància històrica. Ells mateixos van esborrar rastres ja que així van poder escapar de tots els perills que solcaren el continent durant aquells anys. Monsieur Gregoire va ser proper a Fouché durant una època i home de confiança de Napoleó, a qui va continuar fidel i que va visitar a Santa Elena. Després de la Restauració el trobem encara ocupant llocs d’importància, i també durant el Segon Imperi, casat amb la dama Georgine du Palais Royal, de noble família i emparentada amb la rica burgesia emergent, cosina llunyana d’Eugenia de Montijo. Malgrat que en la seva joventut havia estat un veritable Casanova pel que fa als embolics amorosos, ja que era un home de gran atractiu per a les dones de l’època, sembla que un cop casat va ser fidel a la seva esposa, si fem cas de la documentació recuperada, és clar.
Mademoiselle Marie de las Mercedes va ser, de molt jove, dama d’honor de Maria Antonieta i va intentar salvar els reis de la guillotina movent influències diverses, però no li va ser possible, encara que va ajudar molts altres nobles a escapar de la presó i emigrar a d’altres països, col·laborant amb La Pimpinel·la Escarlata. Ella mateixa va haver de fugir disfressada de pastoreta provençal o fent-se passar per una cantant d’òpera, ja que també va tenir molta relació amb cercles musicals i era una excel·lent mezzosoprano. D’idees liberals, va mantenir durant un temps, abans de la Revolució, un saló brillant on es reunien els enciclopedistes i fins i tot es creu actualment que una bona part dels articles publicats, i firmats per d’altres personatges, van ser escrits per Mademoiselle Marie de las Mercedes. Es va dir que havia tingut un afer amorós amb Diderot i D’Alembert alhora, però no està comprovat. Què més haurien volgut Diderot i D’Alembert, la veritat! Durant la Revolució va poder emigrar cap a Espanya on, sembla, es va reunir durant un temps amb el seu germà i d’altres familiars i on, en unes festes patronals a la ruralia gironina, va conèixer el Baró de la Garrotxa. Es creu que el Clan dels Silesians va continuar actiu i que els seus descendents van participar fins i tot en la transició espanyola després de la mort del dictador Franco. Es creu també que havien conformat un bastió liberal a la carlina Garrotxa, i que eren propers a la societat olotina, més oberta i modernitzada que la banyolina. També es van establir durant un temps en un palauet del Raval, situat a prop de l’actual teatre Romea. Hi ha notícies sobre reunions secretes dels Silesians i els seus seguidors a la mateixa Casa de l’Ardiaca ja que la esforçada investigadora i doctora Na Laura Coll-i-be, col·laboradora documentalista de la doctora Tascó, ha trobat a l’Arxiu de Barcelona alguns enigmàtics lligalls amb referències als Silesians i els seus afers polítics i fins i tot cartes confidencials relacionades amb els afers amorosos d’alguns d’ells, com ara una abrandada declaració d’amor de Josefina, esposa de Napoleó, a Monsieur Gregoire, en la qual es troben bajanades com ara: Quan je couche avec Gregoire, je monte jusqua la gloire. No ha estat comprovat encara que un dels coneguts fantasmes de la Casa de l’Ardiaca sigui Monsieur Gregoire Chevalier de Moulin, en tot cas això pertany ja a un terreny no científic i de l’àmbit misteriós de la paranormalitat històrica. Les nits de lluna plena s’escolten al pati de l’Arxiu, expliquen, unes cançons en francès, antigues i nostàlgiques com ara Longues nuits a Versalles, Je m’ennuie avec les enciclopediens, L’oeuf catalan qui danse par le Corpus, o Vive l’Espagne malgré tout, i també hi ha qui creu que Mademoiselle Marie de las Mercedes és qui l’entona, de forma excel·lent i afinada, per cert.Encara queden molts punts obscurs en la vida i genealogia d’aquesta família enigmàtica i nombrosa. Els Silesians, es diu, es connecten encara per la xarxa i exerceixen una sòlida influència sobre molts governs actuals. Hi ha documents que ens confirmen que han viatjat per tot el món, en la seva tasca d’intriga i infiltració en diferents governs i grups de poder, disfressats d’artistes de circ, per passar desapercebuts. Estudiosos de la història, en general, se sap que han deixat una gran empremta en els corrents moderns dels estudis historiogràfics, en un intent de superar l’hegemonia marxista i economicista en aquests estudis, ja des dels llunyans seixanta. Els Silesians es mostren reticents a admetre la influència post-estructuralista i relativista i han criticat en diferents publicacions, sempre amb pseudònims i heterònims, autors com ara Derrida, Foucault i d’altres. Monsieur Gregoire Chevalier de Moulin, le Silesien, va simpatitzar durant un temps amb l’anarquisme, encara que en va criticar els excessos. Home idealista i avançat a la seva època, pacifista convençut, va patir molt a causa de les contradiccions internes dels revolucionaris i de la violència excessiva que van acompanyar els grans canvis socials dels segles passats. Va intervenir en la firma de molts tractats de pau. Es creu que a París, ja en la seva maduresa, va conèixer Ferrer Guardia i que va intentar aconseguir el seu indult, organitzant, més endavant, multitudinàries manifestacions de protesta en contra de les injustes penes de mort lligades a la Setmana Tràgica. Malgrat que Ferrer Guardia va ser condemnat, possiblement sense la intervenció de Le Silesien hi hauria hagut moltes més condemnes a la pena capital. La llegenda frívola explica que s’havia pogut veure durant un temps Ferrer amb Monsieur Gregoire, per París, sempre envoltats de belles dames, conspirant per les tavernes de Montmartre i recaptant fons per la revolució pendent i l’Escola Moderna, fins i tot en algun moment en companyia de Marx i Engels, tots ells disposats a no desaprofitar cap dels bons moments de la vida, ep. Algunes d’aquestes informacions resulten, evidentment, confuses i anacròniques, a no ser que acceptem la immortalitat dels Silesians, és clar.

Així que la senyora Tascó i D’Horcec ens faci arribar més informació la transcriurem al blog, pel seu interès. S’afirma, com he mencionat més amunt, que els Silesians són immortals i viuen en plena joventut al llarg dels segles ja que compten amb un filtre màgic que els protegeix, guareix i que els garanteix la supervivència. És un mite? Una realitat? Els heu vist en alguna ocasió a prop vostre, potser? Tascó i D’Horcec, dona de ciència, creu que tot plegat és una llegenda però admet que el Clan dels Silesians és, encara, un enigma per resoldre, a causa de la manca de documentació general sobre aquest grup de poder misteriós i origen ancestral. De fet, unes inscripcions neolítiques a Lascaux i unes altres al Parc de la Draga banyolí, així com a les properes mines de Gavà, s’han relacionat amb símbols silesians diversos, símbols que també es repeteixen als lligalls de diferents èpoques descoberts a l’Arxiu per la doctora Coll-i-be. També la recuperació dels arxius de Salamanca pot il·luminar els fets de la nissaga, ja que els franquistes van tenir molt d’interès en incautar volums i documents relatius als Silesians, els quals Franco creia relacionats amb la maçoneria a la qual, com sabeu, tenia molta i molta mania. No s’ha demostrat que els silesians fossin maçons però és possible que alguns d’ells haguessin format part, temporalment, d’una lògia.

Postil·la: La primera imatge que trobeu pertany a la família dels Silesians, en el seu palauet del Raval barceloní, amb alguns dels seus membres. Possiblement sigui de Goya, qui també va establir contactes amb el Clan i que va pintar alguns dels seus personatges. Es creu, actualment, que Goya es va inspirar en aquest tema quan, més endavant, va pintar la família de Carles IV. Els infants en primer terme són, com haureu percebut, Mademoiselle Marie de las Mercedes i Monsieur Gregoire, infants encara, amb els seus pares. Al fons es pot percebre Diderot, jove, cosa que confirma el seu pas per la nostra ciutat. L’emmascarat es creu que podria ser el Baró de la Garrotxa, qui hauria intentat ben aviat connectar amb la família i que posteriorment es va casar amb Mademoiselle Marie de las Mercedes. El context hispànic i obscurantista possiblement el va fer optar per amagar la seva identitat i els seus contactes amb els Silesians, liberals, oberts als corrents revolucionaris, per tal d’evitar problemes amb la monarquia hispànica i per això va voler posar per al pintor amb el rostre mig cobert. En cas de confirmar-se la seva identitat, aquesta informació es contradiu amb la referència a la coneixença feta pel Baró i Mademoiselle Marie de las Mercedes en una festa rural gironina i evidenciaria que ja s’havien conegut abans, durant la infantesa de la Silesienne.

Enviat per Júlia a 7:00 6 comentarisEnllaços a aquest missatge
Etiquetes de comentaris: ,

// 21/12/08

Exposicions, articles i informacions diverses a l’entorn de la Guerra Civil

A través del company Pau Vinyes ens han arribat informacions molt interessants. La primera, sobre la imminent publicació al diari La Vanguardia d’una investigació periodística sobre les relacions del govern de Hitler amb els militars espanyols colpistes, ja abans del 18 de juliol de 1936. Personalment penso que el que ens pot donar aquest estudi són detalls però que això ja era cosa sabuda. També fa anys vaig llegir un article en el qual es revelaven els plans de Hitler per a Espanya, que era convertir-nos en una mena de pedrera de mà d’obra barata mig esclavitzada, els mediterranis peninsulars no érem aris, és clar.

Un altre tema és una exposició a Manresa sobre els bombardeigs. Reprodueixo la carta de Joaquim Aloy amb aquesta informació que ens ha arribat via Pau:

Benvolguts/des:
Amb motiu del 70è aniversari dels bombardeigs a Manresa, el web “Els bombardeigs franquistes a Manresa (1938-39)”, creat ara fa 3 anys, ha renovat completament el seu disseny i ha ampliat notablement els seus continguts. Ara, a més del mapa de les bombes, la relació de les víctimes mortals, els textos explicatius i els vídeos dels testimonis dels fets i de familiars de les víctimes, el web ofereix:
– Més de 100 documents -tots ells inèdits i molts d’un gran interès històric- procedents dels arxius de Manresa, Àvila, Villaviciosa de Odón i Roma. Cal destacar especialment els que es refereixen a informacions de l’espionatge franquista sobre els objectius de Manresa que calia bombardejar. També a informacions confidencials de l’aviació italiana i de la Legió Còndor.
– L’opuscle titulat “Bombes franquistes sobre Manresa” (en format pdf)
– El dossier didàctic del documental sobre els bombardeigs, també en format pdf
– La gravació d’un testimoni d’excepció del primer bombardeig, la manresana Eugènia Cañellas.

Us fem saber també la nova adreça del web:

http://www.memoria.cat/bombardeigs
També us recordem que aquest diumenge, dia 21 de desembre, a les 12 del migdia, al claustre del Museu Comarcal de Manresa (Via de Sant Ignasi 40), tindrà lloc un acte institucional d’homenatge a les 35 víctimes mortals dels bombardeigs franquistes, que constarà d’una lectura de textos i música. En el transcurs de l’acte es descobrirà una placa en record de les víctimes.

Finalment, dir-vos que al Museu Comarcal de Manresa i fins al 25 de gener podeu veure les exposicions “Quan plovien bombes” i “Bombes franquistes sobre Manresa”.
Cordialment

Joaquim Aloy

 
Enviat per Júlia a 7:19 6 comentarisEnllaços a aquest missatge
Etiquetes de comentaris: , , , , , ,

// 08/12/08

Propera tertúlia

Reprodueixo el missatge enviat pel nostre benvolgut Coordinador General, per tal que prengueu nota i aneu per feina:
 
Superada la ruta per Barcelona amb un guia tan “suggestiu” com l’Armesto, comencem l’any amb una biografia escrita pel genial Stefan Zweig: Fouché; el Genio tenebroso, Editorial Juventud, Barcelona 1996, v.o 1935.

I si algú i alguna no troba el llibre a cap llibreria o biblioteca l’adjunto en PDF, ja que sovint els grans clàssics es poden trobar a la xarxa. També afegeixo link de descàrrega: http://literatura.itematika.com/descargar/libro/330/fouche-el-genio-tenebroso.html

Divendres 9 de gener

A l’Arxiu d’Història de Barcelona a Ca l’Ardiaca
C/ Santa Llúcia 1 (Barcelona)
De 18:00 a 20:30Joseph Fouché, una persona capaç d’adaptar-se als canvis de règim durant el període revolució francesa, l’època, napoleònica, i la restauració, i que de cara a la tertúlia ens servirà per fer una primera aproximació a un moment tan apassionant de la història.

Si voleu saber una mica del tarannà del personatge, aquí el link de la wikipedia: http://es.wikipedia.org/wiki/Joseph_Fouch%C3%A9

El mateix Stefan Zweig a la introducció del llibre ja ens apunta alguns trets: Cuesta trabajo imaginar que el mismo hombre que fue sacerdote y profesor en 1790, saquease iglesias en 1792, fuese comunista en 1793, multimillonario cinco años después y Duque de Otranto algo más tarde. Un llibre i un personatge que ens pot portar a reflexionar sobre la condició humana i un període tan transcendental de la història com és la Revolució Francesa. Que en aquest pais també tenim els nostres “Fouches” i no fa falta només buscar-los a la alta política…

Enviat per Júlia a 18:50 0 comentarisEnllaços a aquest missatge
Etiquetes de comentaris: , , ,

// 07/12/08

Sobre la veritat en història

M’ha arribat un missatge de Ramon Grau, que transcric pel seu interès, sobre la tasca de l’historiador i el problema de la veritat històrica, a l’entorn del qual van parlar a la tertúlia. També incloc, al final, el text de Bobrzynski que menciona i m’envia en una adjunció:
 

 

Et passo, per si creus oportú inserir-ho al blog, un text d’un historiador polonès, Bobrzynski, que expressa molt bé l’intríngulis del’ofici de l’historiador amb pretensió científica. Penso que respon prou correctament a les inquietuds que ara i adés s’expressen en les nostres tertúlies a l’entorn de la veritat en història: un objectiu irrenunciable però, al mateix temps inassolible sempre en la seva totalitat. El procés hauria de ser acumulatiu si la tasca d’escriure sobre història estigués reservada a una comunitat professional amb unes regles que, d’altra banda, fa segles que estan fixades i que es van desenvolupant i refinant amb l’ampliació dels interessos socials pel passat col·lectiu. El que passa en realitat (penso que lamentablement) és que l’ofici no ha tingut prou força per silenciar els intrusos (com sí que s’ha lograt en altres ciències més “dures” o més “madures”, com ara la física) i les veus d’aquests intrusos es converteixen en un soroll que acaba desorientant més d’un historiador d’ofici, sobretot quan el conjunt de la societat, i en particular els poderosos, troben més còmode i útil tractar amb els aficionats ben disposats a adaptar-sea la demanda que no pas adreçar-se a uns professionals que no sempre poden donar les respostes que es necessiten o es volen obtenir.

¿Qué es la imparcialidad del historiador de que tanto se habla?

Nunca de puede exigir del historiador la imparcialidad en el sentido estricto del término. Sólo el hecho histórico que el historiador estudia puede ser imparcial. Pero el historiador, si quiere valorar este hecho, debe tomar posición […]. La posición del historidor puede y debe ser científica, puede ser elevada, incluso cada vez más, pero siempre será una posición, un punto de vista. Su sucesor, que se situará en una posición aún más elevada, tendrá un horizonte más amplio, emitirá un juicio más imparcial y más fundado, pero, a su vez, encontrará a alguien que le sobrepasará. El historiador que tendiera a lo imposible, es decir que deseara ser absolutamente imparcial y no adoptara posición alguna, se parecería al hombre que vaga por un bosque, golpea los árboles, los toca, huele su aroma, contempla los troncos y las raíces, pero no consigue captar una cosa, el bosque mismo.

Lo que denominamos la imparcialidad del historiador, en sentido positivo y favorable del término, lo constituyen sólo los esfuerzos que despliega para guardar sus distancias, en sus juicios, con respecto a fines ajenos a la verdad histórica, extraños a su convicción científica […] Esta obligación es la más penosa […]. Así, lo que hemos definido como la imparcialidad del historiador es únicamente su tentativa sincera, coronada con mayor o menor éxito. Un saber profundo, un buen método de estudio y un trabajo perseverante ayudan al historiador en esta tentativa, pero su éxito nunca será completo, porque el historiador es siempre un hombre.
M. Bobrzynski, En nombre de la verdad histórica, 1963.

 

Enviat per Júlia a 7:55 9 comentarisEnllaços a aquest missatge
Etiquetes de comentaris: , , ,

// 06/12/08

Bibliografia

Pel seu interès reprodueixo al blog les recomanacions de Ramon Grau sobre diferents textos, a l’entorn del debat d’ahir a la tertúlia:El llibre “contra Nàpols” que vaig mencionar ahir és: Anna Maria Ortese, “El mar no baña Nápoles”, Barcelona, Minúscula, 2008. L’autora és romana, però considerava Nàpols la seva ciutat, com diu en el pròleg de 1994, anys després de l’escàndol que havia provocat la primera edició el 1953. Una mica en relació amb la frase de Fernández-Armesto sobre Barcelona com una dona tan bella i intel·ligent que “esgota”, Ortese diu (pàg. 9) que el retrat que fa del Nàpols de la postguerra “era sólo una pantalla, no exactamente inventada, en la que se proyectaba el doloroso desarraigo, el “mal oscuro de vivir”, como luego se llamó, de la persona que había escrito el libro”. Això a banda, us el recomano, com no ho faria mai amb la Barcelona de Fernández-Armesto.

Ahir divendres, La Vanguardia, pàg. 38, anunciava un llibre del cèlebre Fernando García de Cortázar, que goso recomanar com a lectura per al grup ¡ja!, és a dir sense haver-lo tingut entre les mans. Crec que enllaça molt amb Fernández-Armesto. Fitxa: “Breve historia de la cultura en España”, Planeta, 2008. Els titulars diuen: “García de Cortázar basa en las ciudades la historia cultural de España” i “El historiador cree que la urbe y no la nación es el elemento clave para el arte”. Suggerent, no us sembla?

 
(Ramon Grau)
Enviat per Júlia a 12:47 8 comentarisEnllaços a aquest missatge
Etiquetes de comentaris: ,

//

Ferrer Guardia, documentals

Penjo aquest vídeo que va emetre fa temps TV2, sobre Ferrer Guardia, que em sembla interessant, encara que, pel meu gust, poc crític.http://video.google.com/googleplayer.swf?docid=-688087270548070765&hl=es&fs=true

Enviat per Júlia a 7:55 0 comentarisEnllaços a aquest missatge
Etiquetes de comentaris: , ,

//

Conferència de Fernández-Armesto

Per al vostre gaudi en hores de lleure penjo una conferència de Fernández-Armesto que, a més, té certa relació amb la Il·lustració. Sense ressentiments, ep. He enllaçat també en els ‘blogs d’interès’ el del company Ferran Camps.

Enviat per Júlia a 7:42 2 comentarisEnllaços a aquest missatge
Etiquetes de comentaris: , ,

 

29/11/08

SEMINARI INTERESSANT

L’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens i Vives us convida al seminari:
 
¿Existe el nacionalismo español tras 1975? Una tentativa de tipologización
a càrrec de Xosé Manoel Núñez Seixas, catedràtic d’Història Contemporània de la Universidade de Santiago de Compostela
 
Dimarts 2 de desembre del 2008, a les 16:00 hores
Aula 40.041 de l’edifici Roger de Llúria
 
Universitat Pompeu Fabra
C/ Ramon Trias Fargas, 25-27
08005 Barcelona
Entrada lliure
Enviat per Júlia a 6:51 0 comentarisEnllaços a aquest missatge
Etiquetes de comentaris: , ,

11/11/08

PROPOSTA DEBAT

Com que l’any proper és el centenari dels Fets de Juliol o de la Setmana Tràgica i hem parlat en diferents ocasions de les valoracions diverses i controvertides de la personalitat de Ferrer Guardia proposo encetar un espai sobre aquest personatge, aplegant documents diversos en contra, a favor o, suposadament neutrals, sobre la seva vida i obra.
Me’ls podeu enviar, enviar-me la referència per tal que els cerqui o penjar directament com a comentari.
Enviat per Júlia a 7:47 13 comentarisEnllaços a aquest missatge
Etiquetes de comentaris: , ,

Documents per al debat sobre Historia de Barcelona

Per anar fent marro, reprodueixo l’article que Lluís Permanyer va dedicar, l’1 de novembre de 2006, al llibre sobre Barcelona de Fernández-Armesto, molt crític. Encara que alguns dels errors que palesa són potser d’aspectes una mica anecdòtics d’altres són força gruixuts. L’article es pot consultar a l’Hemeroteca de La Vanguardia, que ara és d’accés lliure.
També hi ha d’altres articles que lloen el llibre, n’aniré buscant per contrastar el tema.
Fernández-Armesto és un historiador de molt de prestigi, malgrat això, fill del conegut periodiste Augusto Assia (pseudònim) i d’una historiadora també molt remarcable, Maria Victoria Fernández-España (no feu broma, ep). Una família d’intel·lectuals gallecs, brillant i conservadora (Fernández-España va anar a les primeres llistes per Alianza Popular, en els setanta), que va residir força temps fora d’Espanya, Assia va ser corresponsal de La Vanguardia crec que des d’Alemanya durant anys i va morir molt gran, amb noranta-set anys, el 2002. Els qui som una mica grandets recordem força el prestigi d’Assia i les seves cròniques, que la gent comentava i sobre les quals també es polemitzava.
Personalment, crec que malgrat les errades hi ha aspectes interessants i desmitificadors en aquesta Historia de Barcelona. En continuarem parlant.
LLUÍS PERMANYER (La Vanguardia, 1/11/2006)

En 1991 Felipe Fernández-Armesto publicó una historia de Barcelona vertida ahora al castellano; era el momento oportuno, al igual que a renglón seguido dedicó dos libros a Colón (quinto centenario) y en 1995 otro sobre el Milenio. Nada que objetar; no hay más que exigir
que el historiador aborde con seriedad los temas. Enel caso que meocupa, es de lamentar que esto no haya sucedido.

No polemizaré sobre sus reiteradas interpretaciones negativas de la ciudad, que parecen haber sido escritas por un militante de la oposición (llevar la contraria por sistema y sin brillantez); ni sobre su sesgada interpretación de los elogios cervantinos; ni sobre el desconocimiento de Cerdà y su Eixample, lo que le lleva a pasar casi de puntillas sobre el segundo hito urbanístico de la historia; tampoco polemizaré sobre si la construcción de la Vila Olímpica fue unvandalismo arqueológico-industrial. Me limitaré a citar, a modo de ejemplo, ciertos errores, algunos humanos y comprensibles, mientras que otros evidencian, por desgracia, una forma de trabajar. Nombres mal escritos o inexistentes, que nada tienen que ver con el caos provocado al citar sin criterio la toponimia catalana y castellana o los nombres propios, sean o no de persona: Can Carabass (Carabassa), plaza Trapiners (Traginers), Nuevo Vulcán (Vulcano), La Maquinària Terrestre (La Maquinista Terrestre y Marítima), Bartolomeu Robert (Bartomeu), Ignasi Girona (Manuel), Lleó Morena (Lleó i Morera), Josep Llupinol (Llimona), J. Torres García (J. Torres i Grau), Puig i Guiral (Puig i Gairalt), Casa Guarto (Guarro), Myrurgas (Myrurgia), Yllescas (Illescas), Martí Angelón (Manuel).

 
He aquí una muestra de errores varios. Atribuir la avara povertà esgrimida por Dante a una descalificación contra los catalanes es un error tan común y craso como endilgar a Cervantes aquello de “con la iglesia hemos topado”. La galera real, que no ceremonial, no forzó la altura de la nave ni es ésta del siglo XIX, sino del XVI y fue reproducida en 1970. El ferrocarril de Mataró no fue el primero de España, sino de la Península. El palacio Moja no alberga una librería de la Generalitat, pues ésta sólo ocupa una muy reducida parte de las cocheras, mientras que el resto del edificio contiene dependencias de una conselleria. Alfonso XIII nunca regresó del exilio; fue Alfonso XII. El municipio no se hizo cargo de la fiesta de la Mercè en 1697, sino en 1870. Los proyectos del Eixamplemás aclamados no fueron los de Rovira i Trias y de Cerdà; sólo lo fue el de aquél, que resultó escogido por el ayuntamiento, mientras que el de Cerdà no sólo no fue aclamado, sino condenado a ser expuesto en sala aparte. En 1869 no cayeron más murallas, sino la Ciutadella. El pasaje Permanyer no estuvo muy de moda entre los artistas, ni tiene una ornamentación recargada y tampoco es pretencioso. El Liceu no se inauguró en 1848, sino en 1847. Güell no adquirió los títulos de vizconde y de barón, sino que el Papa los concedió a sus hijos por haber donado su piel para curar a unos obreros accidentados. El monumento a Joan Güell no era municipal, sino levantado por suscripción pública. Un señor de Barcelona no son las memorias de Pla, sino las de Puget. El PSOE no fue fundado en Barcelona, sino en Madrid. En el atentado contra Martínez Campos no estalló una bomba, sino dos. Las marquesinas de las estaciones del metro de París no son de Horta, sino de Guimard. El proyecto para acabar la catedral no lo escogió el cabildo, sino aquel Girona que lo pagaba: Manuel, que no Ignasi. La Pedrera no quedó inconclusa a causa de la Setmana Tràgica, sino porque no gustó a los Milà, la escultura de Mani. Los mosaicos del Palau no son de Bru, sino de Maragliano. El café Torino no fue derribado en 1934 para abrir la joyería Roca, sino en 1911. Ningún Folch i Torres fue arquitecto, pero ignoro con qué profesional lo confunde. Primo de Rivera no fue gobernador militar de Barcelona, sino capitán general de Catalunya. La casa Bloc y la joyería Roca no tenían que ver con el Gatepac, sino con el Gatcpac.

 
Errores achacables sólo a la edición española: la dictadura de Primo de Rivera no acaeció en 1932, sino en 1923. El Hotel Internacional no se edificó en 33 días (tampoco en los 53 que indicaba la edición inglesa), sino en 58, según la investigación del arquitecto Joan Bassegoda. A la frase célebre de Torras i Bages (“Cataluña será cristiana o no será nada”), le sobra la última palabra. La evolución de Barcelona emprendida en 1991, un modelo que no deja de ser citado y comentado, es una realidad que contradice algunas de las tesis del autor.

 
QueCabrera Infante juzgue este libro como“ una delicadísima página de la historia”es una licencia propia de un novelista, que no merece que se la tengamos en cuenta. Pero que sir Raymond Carr le dedique sus elogios pone de manifiesto el buen funcionamiento de la sociedad limitada de bombos mutuos o su ignorancia sobre Barcelona.
Enviat per Júlia a 7:21 2 comentarisEnllaços a aquest missatge
Etiquetes de comentaris: , , ,

10/11/08

Lectures presents i futures: recomanacions

Laura Coll fa arribar al blog aquesta interessant llista de recomanacions per a lectures presents i futures:

Envio les cites dels llibres que van sortir a la darrera tertúlia relacionats amb el tema que ens va ocupar i per si algú s’anima i vol continuar profunditzant en el tema.

1) Los salones europeos : las cimas de una cultura femenina desaparecida / Verena von der Heyden-Rynsch.- Barcelona : Península, 1998

2) La cultura de la conversación / Benedetta Craver.- Madrid : Siruela, 2003

3) La Ilustración olvidada : la polémica de los sexos en el s. XVIII : Condorcet, De Gouges, De Lambert y otros /editat per Alícia H. Puleo, presentació de Celia Amorós.- Barcelona : Anthropos

(Es poden trobar a les biblioteques públiques)

El següent no és tan fàcil de trobar, però a la Universitat si. Es tracta de:

4) La crisis de la conciencia europea (1680/1715) / Paul Hazard.- Madrid : Alianza (vàries i múltiples edicions). Amb un llenguatge molt atractiu i poderòs fa una síntesi del pensament que porta a la Il.lustració i al que despunta amb posterioritat

Ara venen les propostes de futures lectures i que em sorgeixen de les converses que vam tenir durant la tertúlia i el sopar. Són les següents:
1.- La biografia de Francesc Ferrer i Guàrdia (per a desesperació de la Júlia). N’hi ha una que es diu “Francesc Ferrer i Guardia i l’escola moderna” de Pere Solà -crec- o si no recomana tu una, Gregor, que estàs molt posat en l’assumpte.

2.- Per a els amants de les biografies en proposo una: “Vida y muerte de Mary Wollstonecraft / Claire Tomalin, Barcelona, Montesinos. Ells va ser la creadora del mite de Frankenstein. Entrem de ple en un altre període històric: el romanticisme i modernitat més propera a nosaltres i trenca també el mite que les dones “no hem dit res a la història”.

3.- Per als seguidors de l’Obama que sempre ens critiquen a qui no ho som que “som anteamericans”, proposo la lectura d’un dels més genuïns representants del pensament nord-americà, de les seves tradicions democràtiques,és: “Desobediencia civil y otros escritos” d’Henry Thoreau (1817-1862).

Però primer va el de Barcelona, eh? Bé, era només per continuar ampliant la llista de lectures que entre tots hem de fer.

Laura

Enviat per Júlia a 7:46 1 comentarisEnllaços a aquest missatge
Etiquetes de comentaris: , ,

Propera tertúlia: Barcelona polèmica

Després de la ressaca il·lustrada de l’última tertúlia, finalment es va decidir passar pàgina i canviar de llibre, ja que molts s’havien llegit tota l’Encyclopedie de la A, a la Z.

Pròxima tertúlia, 5 de desembre de 2008, última de l’any.

Barcelona: mil años de Historia
Felipe Fernández Armesto
Editorial Península, 2006, v.o 1991.

Estem davant d’un llibre polèmic, escrit per un historiador anglès d’origen espanyol, professor a Oxford, que intenta donar una visó desmitificadora del passat de Barcelona amb frases com aquesta:

Hace casi mil años, cuando comenzó su expansión, podría haber sido la Venecia del Mediterráneo Occidental; unos quinientos años después, cuando aquel destino se frustró, podría haber sido la Lisboa del este peninsular. Pero acabó siendo una capital de provincias y, según el modelo mediterráneo, el núcleo de una poderosa conurbación, la mayor de la costa mediterránea occidental; aún así, para vergüenza de la mayoría de sus ciudadanos pensantes, sólo una capital de provincias…

Som ciutadans pensants o no? Ens fa vergonya ser uns provincians?
Tot això ho discutirem a:

Arxiu d’història de Barcelona – Ca l’Ardiaca
Santa Llúcia 1 (Barcelona)
De 18:00 a 20:30

Gregor Siles (coordinador general)

Enviat per Júlia a 7:31 2 comentarisEnllaços a aquest missatge
Etiquetes de comentaris: , ,

04/11/08

Seminari sobre l’estiu del 36

Encara que sigui amb poc temps penjo la convocatòria d’aquest seminari que comença avui mateix i que ens fa arribar la Laura:
Us recordem que dins la programació del Centre de Recerca i Debat del Museu d’Història de la Ciutat els propers dies 4 i 5 de novembre està programat el seminari “L’inversemblant estiu del 36”, proposat i dirigit pel Dr. Miquel Izard.
Un cop derrotat a Barcelona el 18 de juliol de 1936 l’amotinament militar, les classes populars associades en sindicats, comitès de barri i entitats, s’organitzaren per fer funcionar companyies i serveis, intentant cobrir velles mancances i assajar un altre model de societat. Les turbulències del moment, amb assassinats i actes criminals prou coneguts, no justifiquen l’oblit de les experiències d’aquells mesos que , tanmateix, no pogueren consolidar-se.
Dia: 4 de novembre
Hora: 18h. Lloc: Sala Martí l’Humà del Conjunt Monumental de la Pl. Del Rei
LES ARRELS DE LA TRAGÈDIA, a càrrec de Xavier Díez, doctor en història contemporània i
QUE HO SÀPIGUEN ELLS I HO TINGUEM PRESENT NOSALTRES, a càrrec de Miquel Izard, professor emèrit de la UB.
Dia: 5 de novembreHora: 18h. Lloc: Sala Martí l’Humà del Conjunt Monumental de la Pl. Del Rei
L’OBLIT ÉS UNA INFÀMIA
Taula rodona, a càrrec de Dolors Marín, doctora en història contemporània. Eduard Masjuan Bracons, doctor per la UAB i investigador adscrit al CEHI, Josep Maymí, doctor en antropologia social, i Miquel Izard, professor emèrit de la UB.
PREU PER LES DUES SESSIONS 12€. PLACES LIMITADES. IMPRESCINDIBLE RESERVA PRÈVIA.

 

23/10/08

XERRADA SOBRE LA SETMANA TRÀGICA

L’any que ve, 2009, farà cent anys dels fets de la Setmana Tràgica. Encara hi ha molts misteris a l’entorn d’aquells fets i dels seus protagonistes, malauradament molts llibres interessants no s’han reeditat i costen de trobar. Els Centres d’Estudis endegaran diferents actes coordinats i segurament les institucions s’hi afegiran. De moment a CERHISEC, el centre per a la recuperació i difusió de la història del Poble-sec, inaugurem el cicle anual de xerrades amb una dedicada a aquells esdeveniments. Serà dimarts que ve, 28 d’octubre, a dos quarts de vuit del vespre, a la Biblioteca Francesc Boix, del Poble-sec (carrer de Blai). La faig jo mateixa i si us interessa el tema podeu venir, doncs l’entrada és lliure i gratuïta. Si sabeu de persones interessades en el tema els podeu informar sobre la xerrada.

Júlia Costa

Enviat per Júlia a 12:36 5 comentarisEnllaços a aquest missatge
Etiquetes de comentaris: ,

// 15/10/08

Debat històric i filosòfic

Efectes colaterals de les tertùlies d’història
Davant de la petició del contertulià Dolbi de continuar debatent algunes qüestions que han quedat pendents de l’última i anteriors tertúlies obrim un post per al debat:
– Les causes de les guerres, són sempre economiques o hi ha altres causes?
– la violència i la seva expressió final, la guerra: genètic o cultural?
– la veritat és una o és polièdrica?
I ara esperem les vostres aportacions raonades i documentades.
Enviat per Júlia a 19:54 7 comentarisEnllaços a aquest missatge

// 10/10/08

Solidaritat artística i acte a l’Ateneu

El coordinador general del grup em fa arribar un email d’en Jaume Comas amb salutacions per a tothom i algunes informacions interessants:

Em plau informar-vos, que en el número 339, que correspon al present mes d’ctubre de la revista L’Avenç, hi apareix un article meu sobre el Sindicat d’Autors Dramàtics Catalans.
El dia 20 d’ctubre, dilluns, a partir de les 19,30 fins a les 21,00 es reinaugura la biblioteca de l’Ateneu Barcelonès i un grupet d’actors i actrius ens camuflarem estratègicament per llegir textos d’escriptors famosos que van ser socis de l’Ateneu Barcelonès, i que van escriure algunes de les seves obres a la mateixa biblioteca del Palau de Savassona situat al carrer de la Canuda número 6. Aquell dia es fa una jornada de portes obertes…
 
Jaume Comas
Trobareu l’enllaç a l’exemplar de L’Avenç on es pot llegir l’article de Jaume Comas aquí, encara que es tracta d’una referència general a la publicació i els articles no són accessibles per internet. Sobre l’acte de l’Ateneu, sembla molt interessant i seria una bona oportunitat per retrobar-nos més enllà de les tertúlies convencionals.
Enviat per Júlia a 7:59 0 comentarisEnllaços a aquest missatge
Etiquetes de comentaris: , ,

//

Propera tertúlia

La violència és biològica o és social? La violència, és només l’agressió física? Ila justícia, està feta per protegir als oprimits i oprimides o per exercir la violència sobre ells/es? La guerra es fa tan sols per interès econòmic o també per prestigi social?
No és vam posar d’acord en la darrera tertúlia sobre el llibre El Camino de la guerra; la violència en la prehistoria (J Guilaine i J Zammit), però ho vam passar requetebé, tant culturalment com biològica.
Però ara a preparar la pròxima tertúlia, per anar al “Segle de les Llums” en el nostre viatge en el temps i passarem de la guerra prehistòrica a l’època d’aquell pensador que deia que “l’home era bo per naturalesa” encara que ja ens va apuntar algú, al sopar posterior, que el que deia això, a nivell personal, era bastant mala peça.
7 de Novembre:
Encyclopedie; El triunfo de la razón en tiempos irracionales.
Autor: Philipp Blom
Editorial Anagrama
2007, vo 2004
Només fins la pàgina 205.
Del capítol “Paris 1739” al capítol que s’anomena “Encyclopédie” (inclòs)
Arxiu d’Història de Barcelona, Ca l’Ardiaca
C/ Santa Llúcia 1 (Barcelona)
De 18:00 a 20:30
Gregor Siles

 

Enviat per Júlia a 7:47 0 comentarisEnllaços a aquest missatge
Etiquetes de comentaris:

// 01/10/08

La importància de la Companyia de Jesús en l’Edat Moderna

Per casualitat, cercant informació sobre el professor García Cárcel, he trobat una notícia sobre la celebració d’un seminari els dies 28, 29 i 30 d’octubre, a la UAB, organitzat pel GREHC (Grup de Recerca d’Estudis d’Història Cultural), a l’entorn de la importància de la Companyia de Jesús en la història moderna. Crec que és un tema poc conegut en profunditat, que encara arrossega molts tòpics i em sembla que el contingut del seminari pot ser molt interessant. He preguntat per email i m’han escrit dient que el seminari és obert al públic en general.

Copio la referència:
 
Seminari “La Companyia de Jesús i la seva projecció mediàtica a l’Edat Moderna”

Els dies 28, 29 i 30 d’octubre de 2008 se celebrarà a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona el seminari “La Companyia de Jesús i la seva projecció mediàtica a l’Edat Moderna” organitzat pel GREHC. Aquest seminari aplegarà especialistes sobre la Companyia de Jesús i reunirà una part rellevant dels investigadors i investigadors col·laboradors del GREHC. L’objectiu del seminari és el d’analitzar la propaganda construïda pels jesuïtes al llarg de l’Edat Moderna, d’ençà els seus orígens fins a les expulsions, passant pel seu desplegament planetari i el pòsit de memòria que ha quedat de les representacions jesuítiques.
 
Aquí podeu trobar el programa complet.

Enviat per Júlia a 20:18 0 comentarisEnllaços a aquest missatge
Etiquetes de comentaris: , , ,

 

28/09/08

Felicitats, professor!


L’historiador valencià Ricardo García Cárcel ha estat guardonat amb el premi internacional Caballero Bonald, d’assaig, pel seu llibre El sueño de la nación indomable. Per casualitat, sabent poca cosa de l’autor i de la seva obra, vaig regalar aquest llibre al meu germà i ara l’estic llegint jo mateixa. És un llibre molt interessant, rigorós i desmitificador, que analitza la Guerra de la ‘independència’, però també moltes dèries peninsulars i molts tòpics vigents encara. El centenari d’aquell desastre no ha servit per reflexionar de forma massa aprofundida en el tema, sempre fa por desfer idees consolidades, i això passa amb l’Onze de Setembre, la Revolució Francesa, la Guerra Civil, la Reconquesta, la Revolució Russa, el Maig del 68 i molts altres fets històrics que ens han arribat passats per l’adreçador de la lectura oficial que convenia, cosa que sembla inevitable. Crec que és un llibre que podria ser objecte d’algun dels nostres debats, el recolzament d’aquest premi fa que la impressió personal de trobar-me davant d’uns textos molt importants, es consolidi de forma definitiva. A més, està publicat en una edició de butxaca, molt assequible!!!
Júlia Costa
Enviat per Júlia a 9:06 2 comentarisEnllaços a aquest missatge
Etiquetes de comentaris: ,

//

Per al proper debat

Com que falta poc per a la propera tertúlia (3 d’octubre) faig un comentari previ del llibre, El camino de la guerra: la violència en la prehistòria, de J. GUILAINE i J. ZAMMIT, per si algú té ganes de començar a opinar. Del llibre destacaria diferents punts de vista que es poden comentar i entrellaçar amb altres llibres o idees:
  1. Sociològic: El llibre deixa clar que la guerra no es un fet biològic, sinó social. En l’estudi comparatiu que fa entre homes i animals veiem que en aquests últims hi ha una violència per conflictivitat sexual o alimentària que rarament porta a la mort (p39). Els autors en aquesta vessant segueixen a P. Clastres que dirà “La guerra primitiva res té a veure amb la caça, no s’arrela a l’home com espècie, sinó com a ésser social; per la seva universalitat apunta més cap el fet cultural que cap el fet natural” (p40). Aquesta hipòtesis està molt pròxima als estudis que fa el CREA-UB (Centre de Recerca en teories i pràctiques superadores de les desigualtats de la Universitat de Barcelona) sobre la sociabilitat preventiva de la violència de gènere i que seguint les teories socials de A. Giddens, U. Beck, G,H.Mead i J. Gómez, expliquen com mitjançant les interaccions es crea un imaginari social sobre l’amor i les relacions, i com es construeix un model d’atractiu que pot estar lligat a la violència. Un imaginari que el tenim tan assimilat per la cultura que ens envolta, en els llibres, com al cine, la televisió, etc, que ens fa pensar que la violència és un fet natural. I és més important del que sembla que se’ns presenti la violència, la guerra, com un fet social i no biològic, primer perquè la violència al ser un fet social, està en la mà de les persones acabar amb ella i crear una nova sociabilitat pacifica. Algú em dirà utòpic, doncs només tenim que contemplar la nostre societat europea occidental, després de matar-nos durant segles ara vivim en relativa pau. És cert que encara hi ha molta violència però cada vegada està més mal vista, i la rebutgem i la perseguim, i les persones ens anem educant en una sociabilitat pacífica, no mancada de conflictes però hi busquem mitjans de resolució pacífica. I segon, perquè deixa en res una bona part la filosofia de Nietzsche, i la seva continuïtat en el pensament postmodern, que veu la guerra com un estat natural de l’home i considera els antics aristòcrates guerrers com els millors entre tots els homes, perquè han aconseguit llur posició social per ser més forts que els demés a la guerra, activitat del tot natural. El pensament postmodern arribarà a la seva màxima paranoia amb M. Focault un personatge que veu tanta naturalitat e instint biològic amb l’home ( i dic home, i no homes i dones perquè principalment es refereix a l’home en masculí) que és capaç de defensar la despenalització de la pederàstia i la violació. L’altre dia per les festes de la Mercè sortien una gegants que commemoraven els 800 anys de Jaume I, i deien unes paraules referint-se als fets del rei que avui dia quedaven una mica ridícules com “el gran heroi català”, “el gran conqueridor”, a mi directament em sorgien pensaments com el “gran genocida que va massacrar el moros de València i Mallorca”, algú em dirà que sóc el típic políticament correcte i que els altres també eren igual o pitjors, doncs segurament que sí, però busquem d’una vegada altres herois a la història que no siguin ni tan guerrers, ni tan assassins, i expliquem també Jaume I, no com el gran heroi català sinó com allò que era, un membre d’una elit expansiva, que militarment engrandia la seva fortuna matant a uns altres. Per altre banda, el llibre deixa en evidència a Marx, que es referia a la prehistòria com l’etapa de socialisme primitiu, o Freud i els conflictes cromosomàtics entre pare i fill com a explicació de la violència i el ja mencionat Nietzsche. Pensadors claus de la nostre cultura, que parlaren del passat més per mera percepció personal que per observació empírica i científica, potser va sent hora de canviar les claus del nostre pensament.
  2. Des d’un punt de vista historiogràfic el llibre ens mostra en l’exemple de Còrsega com una cultura o cultures poden ser interpretades de diferent forma, des d’un punt de vista difusionista i bèl·lic, es a dir que una cultura suplanta a l’altre mitjançant la guerra i la conquesta, o com que els canvis es produeixen d’una manera més pacífica, per processos interns i interaccions externes. Aquesta última interpretació molt vinculada a la new archaeology o arqueologia processual, corrent que té com a màxims exponents a Renfrew i Binford i que en certa manera ha dominat la interpretació arqueològica des dels anys 60 fins la dècada dels 90. Avui en dia, en la interpretació arqueològica estem més en un punt entremig i els canvis seran el resultat de interaccions pacífiques internes-externes però també com a conseqüència de fets bèl·lics. El arqueòleg K. Kristiansen, atribuirà al llarg domini de l’arqueologia processual com a conseqüència de l’Europa de la postguerra que vol enterrar els conflictes i davant les interpretacions històriques que havien fet els nazis que atribuïen l’origen de la raça ària a un poble guerrer i patriarcal que associaven als indoeuropeus. (aprofito per recomanar per futures tertúlies “Arqueologia i llenguatge” de C. Renfrew, llibre que desmunta tot el mite dels indoeuropeus, però que dona una imatge de Europa prehistòrica excessivament pacífica) construiran una interpretació arqueològica del passat on gaire bé no hi ha guerres. Tot aquest tema de la interpretació històrica sovint ha sortit a les tertúlies i ens fa veure que sovint aquesta està condicionada pel context social-cultural dels historiadors. En una ullada ràpida i gens reflexiva de la història, i també condicionada de com ens l’han explicat, sembla que les interpretacions difusionistes i bèl·liques tenen certa lògica. Per exemple al Mediterrani els romans, derroten militarment als altres pobles i imposen la seva llengua, cultura, lleis, etc… però realment és així, potser a Hispania i amb matisos perquè sinó tampoc no s’explicaria el naixement de les llengües romàniques posteriorment. Però a Orient, a Grècia, la llengua continua sent la grega, i també hi ha molta influència cultural persa, i Egipte es desenvolupa singularment. I perquè tenim textos ens els quals que podem seguir el fil dels fets polítics de l’expansió romana perquè si no els tinguéssim i agaféssim la columna coríntia, per exemple, com a fòssil director (resta arqueològic que s’utilitza per datar), segurament les més antigues les trobaríem a Grècia i possiblement a orient abans que a Roma (encara que Roma es va hel·lenitzar culturalment bastant ràpid, ja que el Mediterrani d’Etruscos, Grecs, Romans, Cartaginesos, Ibers, etc, hi havia molt intercanvi cultural i també bèl·lic) i potser la interpretació històrica parlaria d’un imperi Grec que es va expandir primer cap l’Orient i després cap Occident.
  3. Relacionar el llibre amb les anteriors lectures. El llibre ens explica que la majoria dels conflictes prehistòrics són per tensions socials internes en els grups o per lluites per recursos, doncs molt semblant als conflictes que vam veure en llibres com el Silenci de les campanes, Maragall i la Setmana Tràgica, Pere III el Cerimoniós i els inicis de la decadència de Catalunya o El cinturón rojo y negro. En l’anticlericalisme veiem una conflictivitat que deriva d’una lluita pel control social entre l’església i altres grups com podem ser el moviment obrer, una part de la burgesia, etc. Pere III també inicia moltes guerres per reafirmar la seva figura monàrquica dins la societat “catalana”. Les lluites pels recursos, els conflictes entre obrers i patrons és una lluita per els beneficis d’una societat industrial que multiplica els recursos. (L’anomenada per l’ historiador francés Guy Bois “revolució feudal”, al segle XI que produeix moltes guerres i bandositats entre nobles, reis, camperols, i guerres expansives com la reconquesta i les creuades, és una lluita pels recursos i beneficis, produïts pels petits avanços tècnics del segle X i XI que han fet augmentar considerablement les collites).
  4. Per últim, crec que la clau del llibre està al final, quan després de descriure tot de fets violents, els autors ens diuen “Evitem un dramatisme excessiu. La magnificència de Lascaux, l’energia col·lectiva que va permetré aixecar temples i tombes megalítiques, les xarxes de circulació de matèries primeres i manufactures que travessaven espais enormes pel seu temps, ens parlen d’un nivell cultural d’unes societats, de l’èxit de la col·laboració, de la construcció en comú” i “la guerra només és una faceta – col·lectiva i cruel- de la dominació entre humans” (p235) . La història com a “construcció en comú”, i no només resultat de la “voluntat de poder” que per Nietzche és instintiva, i que per M. Focault també produeix veritat i saber. La construcció en comú és resultat diàleg i de la solidaritat, amb la voluntat de poder com instint crec que no haguéssim arribat gaire lluny com a espècie, i el saber és una cosa i el poder és un altre, de vegades poden anar de la mà, però normalment són contradictoris perquè el saber normalment el que fa és deslegitimar el poder. També destaco del llibre la seva capacitat, més allà del moment històric que descriu, per fer reflexionar sobre el passat, present i futur de la humanitat. En certa manera molts historiadors, com per exemple Marc Bloch buscaren una utilitat i lamentaren de no trobar-la, sobre tot social, del que investigaven sobre el present i futur, i aquest llibre crec que ho aconsegueix, és com un mirall del passat on es veiem reflectits. Per acabar, el presocràtic Heràclit, en el que alguns pensadors postmoderns volen remuntar les seves idees, deia, “la Guerra és el pare i rei de totes les coses. A algunes les ha convertit en déus a altres en homes; a algunes ha esclavitzat i a altres ha alliberat” i també va dir, “ Déu és dia i nit, hivern i estiu, guerra i pau, afartar-se i gana; però adopta diferents formes igual que el foc, quan es barreja en espècies que prenen el nom d’acord en la fragància de cadascuna d’elles” , doncs ja sabem la fórmula és barrejar-ho en la pau, per que “el contrari es posa d’acord, i del divers la més bella harmonia, doncs totes les coses s’originen de la discòrdia” i, que és sovint la nostre tertúlia, sinó discòrdia feta harmonia?

Gregor Siles

Enviat per Júlia a 6:35 3 comentarisEnllaços a aquest missatge
Etiquetes de comentaris: , , ,

// 23/09/08

Maria Isabel Roig, comiat a una lluitadora

 
 
Gregor Siles, el nostre ‘coordinador general’ em fa arribar aquesta nota, que evoca la personalitat de Maria Isabel Roig, mare d’un altre membre del grup 99, Pau Vinyes. Des del blog del grup donem el condol al Pau i fem un petit homenatge a la seva mare amb aquest record al nostre blog:
Avui ha estat el funeral de Maria Isabel Roig, mare del nostre company del grup 99, Pau Vinyes i Roig. Ha estat aquest matí a les 9:30, en una cerimònia molt emotiva a la parròquia de Sant Andreu. Hi hagut paraules de record per ella, i en Pau ens ha llegit una petita biografia que incloem més avall. També ha estat una cerimònia peculiar, on hem pogut sentir de l’orgue de la parròquia, el cor dels esclaus de l’opera Nabucco, el Cant dels ocells, i la Internacional, en honor al seu comunisme militant. Realment sentir la Internacional tocada per l’orgue d’una església ha estat un fet que diria quasi insòlit, però que ha servit per unir dos sentiments que la mare del Pau portava al cor, el comunisme i el cristianisme. En Pau també ha explicat una anècdota de la seva mare, que ens ha fet somriure a tots, dient que a més d’aquesta personalitat comunista-cristiana, era monàrquica, i ha dit “així era ella”, és d’agrair que hi hagi persones complexes a la vida, com Maria Isabel Roig, que ens fan veure que no tot o és blanc o negre, sinó que és de molts colors. I des d’aquí una forta abraçada al Pau i a la seva família, i en especial a la seva àvia.
Maria Isabel Roig, com Glòria Roig i Montserrat Roig, era filla de Tomàs Roig i Llop, advocat i escriptor i l’autor d’aquest poema:
Si no em miressin els teus ulls,
les gotes de la rosada no foren
diamants, els àngels no envejarien
els cants dels rossinyols i les flors
no esclatarien sota les riallesinfantils….
Perquè tot fora nit eterna i
cruel i jo defalliria si no em
miressin els teus ulls !
MARIA ISABEL ROIG I FRANSITORRA, RETRAT D´UNA LLUITADORA

La Maria Isabel Roig és una dona forta i treballadora, amb un sentit personal de la justícia que l’ha portat a lluitar, tota la seva vida, per combatre les injustícies que s’ha anat trobant pel camí, siguin quines siguin, des de l’àmbit personal, fins al social i al polític.

Filla de l’Eixample, d’un pare advocat conservador, amb un profund sentiment catòlic, i catalanista, i d’una mare que es va significar intel·lectualment amb el catalanisme d’esquerres, és la gran de 7 germans que van viure els seus primers anys en un ambient on la cultura i la política sempre hi eren presents. La seva joventut ens parla de la burgesia catalana de mitjans del segle XX, d’un eixample barceloní on el primer franquisme, s’hi estés o no d’acord ideològicament, va portar la tranquilitat després dels anys convulsos de la guerra, en què se celebraven posades de llarg, com la seva el 1950, i en què la universitat (s’hi va llicenciar en filosofia i lletres) esdevenia el primer contacte seriós amb el compromís social.

Així és com el 1951 la Maria Isabel fa la seva primera acció política, en plena vaga de tramvies, trencant els vidres del tramvia 26 davant del cine comèdia amb uns companys de la universitat. També és la primera vegada que ha de córrer davant de la policia.

Després de la universitat i d’un parèntesi d’uns anys de poca activitat política que va coincidir amb la seva feina com a secretària, gairebé 10 anys, a Parcs i Jardins, el 1963 es casa amb un andreuenc i descobreix el poble. La vida, tant a Llenguadoc com a Santa Marta, és molt diferent de la de ciutat, no li agraden gens les tafaneries de poble, ni les feines de la llar, i troba a faltar l’ambient intel·lectual que sempre havia viscut a casa. Però és forta i lluitadora, s’hi adapta, i els seus tres fills seran uns autèntics andreuencs de soca-rel.

El 1967 entra a treballar al Col·legi d’Arquitectes, i encara avui hi estaria treballant si pogués. Aquesta feina, a banda de la realització personal, representa per ella entrar de nou en un ambient reivindicatiu, i a poc a poc descobreix el PSUC, tot i que encara trigarà uns anys a fer-se del partit. Mentrestant, la seva religiositat cristiana la fa significar-se en el moviment de “Cristians de Base”, disconformes amb la manera de fer de l’església oficial, i de seguida és un referent en l’entorn andreuenc. Entra a “Cristians pel socialisme” a través de l’aleshores vicari de Sant Andreu Ignasi Pujades, i amb Mossèn Camps participen, entre d’altres accions, al Grup pro Drets Humans de Barcelona. Lluitadora com és, té la idea que allò que no li agrada es pot canviar des de dins, i així ho feia amb l’església, combinant aquest sentiment religiós amb les seves cada vegada més clares idees comunistes, sense amagar-se’n, encara que això comportés que algunes persones li giressin la cara.

La reivindicació antifranquista la porta a reunions clandestines, a llegir textos de comunistes italians, a significar-se cada vegada més, i finalment, el 1974 entrarà al PSUC, des d’on encararà els darrers anys de règim i els primers d’afirmació de la democràcia, amb una implicació especialment personal. Són els anys de la mort d’en Puig Antich, de l’enduriment del règim en l’agonia de Franco, de pallisses, de por, i “la rubia”, com li deia el comissari de Sant Andreu que tenia ben controlats els seus moviments, no s’aturava en la seva lluita, fins i tot després que en una reunió de l’Assemblea de Catalunya rebés una pallissa i perdés tots els “modus” de la seva educació de col·legi de monges.

Tot just mort el dictador va tenir una participació clau en l’acció de les dones dels treballadors de Motor Ibérica, que es van tancar a la parròquia per solidaritzar-se amb els seus marits, en vaga. La casa de Santa Marta es va convertir en una mena de base d’operacions fora de l’església, on les dones s’hi anaven a dutxar, els homes s’asseien a passar la tarda al terrat per vigilar que la policia no les desallotgés, i la policia feia guàrdia a la porta. Ella ni tan sols va pensar en el què estava fent, actuava com creia que ho havia de fer per ajudar en una reivindicació que considerava justa, com ho van fer tants altres, els forners, les perruqueres, el peixater, que aportaven allò que podien perquè la vida de les dones i les criatures dins la parròquia fos el més còmoda possible.

L’arribada de la democràcia l’enxampa separada i vivint a Nou Barris, i li comporta una nova responsabilitat, quan és nomenada consellera de districte, un càrrec que ocuparà durant vuit anys. La situació política encara havia de portar-li un altre ensurt, amb el cop d’estat de 1981. Va passar por, i la tarda del lloro per fer desaparèixer les fitxes de la cèdula comunista de què era responsable, però l’endemà va anar a treballar, que és el què calia.

Així ha seguit aquests darrers anys, i amb aquest esperit lluitador, avui, la Maria Isabel, tan activa que als 75 anys encara es desperta algun dia pensant que ha d’anar a treballar, continua anant a les reunions que faci falta per “moure” el què consideri situacions que cal canviar. I no són poques, ja que entre d’altres és presidenta del Grup de Presons de la parròquia de Sant Andreu, que dóna suport a les famílies de presos, i presidenta de la comissió per Salvar la Cúpula de la mateixa parròquia, i amb tots dos grups continua organitzant exposicions, concerts de cant coral, festivals de dansa al SAT…

La vida sempre ens posa al davant causes a les quals podem plantar cara, i ella, avui més que mai, continua plantant cara a la vida.

Text de Georgina Rifé i Domènech
Publicat al Sant Andreu de Cap a Peus, núm: 529.
Maig de 2008
Fotografia: Pau Vinyes i Roig

Comiat Maria Isabel Roig i Fransitorra (1932-2008)
Parròquia de Sant Andreu Andreu de Palomar
Sant Andreu de Palomar, 23 de setembre de 2008

Enviat per Júlia a 18:57 1 comentarisEnllaços a aquest missatge
Etiquetes de comentaris: , ,

// 18/09/08

Romànic a Barcelona

En Gregor ens envia aquest missatge, amb informació sobre un curs molt interessant:

Us faig arribar l’ informació d’aquest interessant curs sobre el romànic a Barcelona que fa l’arxiu històric de la ciutat, i que presenta el nostre contertuli, Ramon Grau. El Romànic es un art que m’encanta, tan per la seva arquitectura com per l’època, aquell segle XI, el de la Revolució feudal, que comença amb el papat de Gerbert d’Aurillac o Silvestre II (el seu nom pontifici), aquest papa que era un gran intel·lectual de l’època i que va estar un temps a Ripoll. A la tertúlia hauríem de revisar aquella època que va ser d’expansió i creixement però que desprès les edats posteriors l’han deixat com a bàrbara quan en certa manera moltes ciutats actuals europees són hereves d’aquell moment. A mi l’arquitectura romànica, torno a repetir m’encanta, però la catalana més (ara faig país), és més petita però com més humana, no tan grandiloqüent com és el romànic castellà o francès.

En certa manera crec que així ens hem quedat respecte als nostres veïns més petits, el tema d’humans no ho tinc tan clar. Encara que si ja heu llegit el llibre de la prehistòria de la pròxima tertúlia (El camino de la guerra: la violència en la prehistòria, De GUILAINE, JEAN i ZAMMIT, JEANEditorial Ariel), ja veieu com anaven donades per aquí proper al llevant, a cop de fletxa com no fa tant a cop de bala. Estaria bé fer una excursioneta per visitar aquestes pintures rupestres llevantines, o sinó a Sant Pau del Camp que també parla d’un jaciment el llibre (però que ja està tot netejat o sota el quartell de la benemèrita, aquest cos també amb reticències prehistòriques) i contemplar la preciosa església romànica i aquell petit i humà, claustre lobulat.

Per accedir al díptic amb informació sobre aquest curs, cliqueu aquí.

Enviat per Júlia a 7:09 0 comentarisEnllaços a aquest missatge

// 01/09/08

Llibres i història

Veig que el blog està una mica ensopit, però espero que amb l’arribada del mes de setembre tothom es començarà a animar altra vegada. Potser estaria bé començar a comentar la lectura que toca per a la primera tertúlia del nou curs, els qui l’hagi començat.
També trobo que estaria bé parlar de llibres llegits durant l’estiu que tinguin a veure amb la història, de prop o de lluny. Jo he estat llegint Pandora al Congo, de Sánchez Piñol, que no m’ha acabat de convèncer. Encara que no és un llibre d’història, hi ha una part que té molt a veure amb el colonialisme i l’Àfrica d’abans, i que crec que s’inspira força en textos com ara El cor de les tenebres, de Conrad. Sobre el tema es va publicar fa alguns anys també El fantasma del Rey Leopoldo, d’Adam Hochschild, un llibre dur, que desmitifica la monarquia belga i evidencia la megalomania del monarca en qüestió. Recordo també una exposició molt interessant que es va fer fa anys a la Virreina, amb molta documentació sobre Lumumba i el seu tràgic final, ja en època d’un altre rei belga, Balduino, a qui s’havia parlat fins i tot de… beatificar. El tema colonial té encara molts clarobscurs i és poc conegut.
Estic llegint ara un llibre sobre la vida i l’època de la gran Josephine Baker, Jazz Cleopatra, de Phyllis Rose. Aquests llibres estan molt bé, perquè seguint el fil de la vida d’un personatge acostumen a pintar un gran fresc històric, que en aquest cas va des del Saint Louis de les greus lluites racials fins al setanta-cinc, quan mor Baker. Aquesta artista es va significar en moltes causes justes, la Resistència, la Creu Roja, les lluites pels drets dels afro-americans. Va tenir honors militars a França quan va morir i en el meu altre blog, Gabriel Jaraba, en un comentari, m’indica la seva pertinença a la francmaçoneria, associació també encara poc coneguda, i que podria ser objecte d’alguna tertúlia del grup, pel gran pes que ha tingut en la política i la societat del nostre temps.
Un altre llibre que he estat fullejant és L’òmnibus de la mort, parada Falset, de Toni Orensanz, que tracta el tema, avui delicat, de la violència en la zona republicana, en la línia del Silenci de les Campanes, però des d’un punt de vista més objectiu i amb un estil periodístic i àgil. Aquest autobús recorria amb persones de la FAI pobles de Tarragona i el Baix Aragó amb llistes de persones per assassinar. El líder de tot plegat, com sol passar en més d’una ocasió, personatge estudiat força per l’autor, se’n va sortir molt bé, per cert. Un llibre interessant per anar conformant una visió molt més complexa, diversa i objectiva de la Guerra Civil i mostra la curiositat i fins la sorpresa de les generacions més joves en esbrinar fets tant dolorosos en els quals, com en aquest cas, s’hi van veure involucrats persones de la mateixa família de l’escriptor.
A veure si us animeu a fer unes quantes recomanacions més, doncs.

21/07/08

Temps de barraques

Una exposició al Museu d’Història de la Ciutat repassa el barraquisme a la ciutat de Barcelona. En el record de la gent més gran encara és ben viu el record dels molts barris de barraques que hi havia, però el fenòmen del barraquisme és molt més antic. Crec que és interessant repassar aquells barris en els quals va viure tanta gent, com ara els diferents indrets de Montjuïc, muntanya on es van arribar a aplegar 50.000 persones. Cal dir que hi havia barraques a molts més llocs, com ara els volts de l’Hospital de Sant Pau o el marginal Somorrostro. Una exposició molt recomanable.
Enviat per Júlia a 11:47 6 comentarisEnllaços a aquest missatge
Etiquetes de comentaris: ,

// 14/07/08

Recorregut històric i literari pel Poble-sec


Aquesta setmana, del 12 al 20 de juliol, se celebra la Festa Major del meu barri, el Poble-sec.Hi ha actes per a tots els gustos, un dels més remarcables i importants és el II Festival de Música i Dansa Tradicional, que compta amb una web pròpia.Podeu trobar aquí el programa sencer de la Festa Major.
Si us abelleix podeu venir al breu recorregut històric i literari que faré jo mateixa, pel cor del Poble-sec, el divendres, 18 de juliol (què hi farem, no vaig poder triar data).L’activitat és gratuïta i ens trobarem tots els participants a la porta del Centre Cívic de la Plaça del Sortidor (metro Poble-sec) a les set del vespre. Si arribeu una mica abans podeu visitar la magnífica exposició d’indumentària tradicional que han muntat al Centre la gent del Grup Renaixença, ardits organitzadors del Festival esmentat.
La Festa Major del meu barri té una història una mica accidentada. Hi va haver un temps no massa llunyà, durant el qual, suposo que a causa del tarannà àcrata de la població, cada carrer feia festa quan li semblava. Unificar el tema i les dates va ser una gran fita veïnal. La Festa fins ara, ja en l’època unitària, s’havia celebrat pels volts de Sant Jaume, però aquest any s’ha avançat una mica, cosa que em sembla que ha estat un encert encara que al principi no em va agradar, perquè cada vegada m’agraden menys els canvis.
Podeu trobar més informació sobre alguns dels actes al meu blog veïnal Un balcó al Poble-sec. Serà, és clar, una tria subjectiva, car comentaré els actes als quals assisteixo i quedaran sense comentar un ampli ventall d’activitats, bàsicament les més electròniques i sorolloses, com ara els concert del festival SEC A SAC, molt importants, que ja sóc una mica velleta i no estic per a tants decibels. Que els esperits poble-sequins no m’ho tinguin en compte! (I que tampoc tinguin en compte aquest DESSITJEM (sic) que fa mal a la vista i que podeu trobar en el rètol de benvinguda del Centre Cívic, que és on ens trobarem per fer el recorregut, per cert). A les altres fotografies, alguns actes d’ahir: castellers al carrer de Blai i sardanes a la plaça de Santa Madrona.
Enviat per Júlia a 7:22 1 comentarisEnllaços a aquest missatge
Etiquetes de comentaris:

27/06/08

Raquel Meller, història frívola o no tant

Com sabeu, formo part d’un grup d’història del barri i cada mes organitzem una xerrada. Aquestes xerrades són de temàtica i tipologia diversa, segons possibilitats. Sempre les fem el darrer dimarts de mes, de dos quarts de vuit a les nou del vespre, a la Biblioteca Francesc Boix, del carrer de Blai (metro Poble-sec).

Aquest mes de juny, el darrer dimarts de mes ha estat el dia de Sant Joan, festiu, i la xerrada s’ha ajornat al proper dimarts, 1 de juliol. La dedicarem a Raquel Meller, gran artista, avui poc coneguda i la faig jo mateixa. No sóc cap experta en cuplet ni en artistes però resulta que per casualitat disposo de dues biografies de Meller i també d’una pel·lícula en vídeo, La venenosa, de la qual passarem un fragment.

M’ha motivat a fer la xerrada constatar com n’és avui, de poc coneguda, aquesta cantant i actriu, quan havia estat famosa i homenatjada a bastament. He parlat amb gent jove que ni tan sols sabien qui era ni què feia. Jo vaig créixer, de petita, sentint parlar molt d’ella. Se’n parlava molt bé com a artista però no tant com a persona, doncs tenia un caràcter força difícil. Havia fet pel·lícules mudes, doncs era també una gran actriu, molt expressiva, i amb un atractiu immens. En la seva època va ser lloada per personatges importants com ara Sarah Bernardt i Charlot la va voler contractar per a una pel·lícula, sense èxit, car ella tenia ja un contracte millor. Va treballar a França, a Hollywood. Se la pot considerar de la categoria d’una Josephine Baker, però al nostre país s’obliden aviat aquests mites que en d’altres contrades són respectats, recordats i reivindicats.

Avui és gairebé impossible trobar les seves pel·lícules i molt difícil aconseguir discs amb gravacions seves, si no és a través del mercat de segona mà, per internet i encara gràcies. Durant els cinquanta, amb l’èxit de Sarita Montiel, el cuplet va revifar i la mateixa Meller, que va morir el 1962 va criticar durament les interpretacions de Montiel i d’altres cantants d’aleshores. No va cantar només cuplets sinó també tangos i cançó de diferents gèneres. Amb ella el cuplet va assolir una gran qualitat i va passar a ser, com el tango, un gènere de culte, més enllà del xaronisme que fins aleshores havia dominat el tema. A Madrid s’ha fet, amb gran èxit, aquests darrers mesos, un musical de petit format sobre l’artista, però, malauradament, no ha arribat a Barcelona.

La història frívola també és història i la història seriosa sovint és molt més frívola del que sembla. Meller va alternar amb personatges d’aleshores, importants, com el mateix Alfons XIII, que la tenia en gran estima, malgrat el seu mal caràcter. Va viure quan no era famosa al carrer Salvà, del Poble-sec, però havia nascut a Tarazona, a l’Aragó, en una família de classe gairebé mitjana però que es va trobar amb dificultats i va haver d’emigrar cap a Catalunya. Ella va fer de cosidora, i sembla que va continuar cosint per gust, tota la vida. El seu tarannà responia al tòpic de l’aragonesa tossuda, per cert.

No us n’explico més coses, ja que aleshores no vindríeu a la xerrada… Si us decidiu, hi ha la possibilitat d’endegar un sopar pel barri, després, ep, poca broma.

Enviat per Júlia a 20:32 1 comentarisEnllaços a aquest missatge
Etiquetes de comentaris: , ,

//

Presentació i xerrada, al Bar Versalles

En Gregor em fa arribar aquesta crònica sobre la presentació del blog L’Opinió Andreuenca i la xerrada de José Luis Oyón, que van tenir lloc a l’emblemàtic Bar Versalles, ahir. La coordinadora d’aquest blog demana excuses per no haver recordat l’esdeveniment amb temps, a causa de problemes de feina.
Ahir alguns membres del grup 99 vam anar a la presentació, al bar Versalles, del blog “L’Opinio Andreuenca”, una iniciativa més de les moltes que duu a terme en Pau Vinyes, membre també del nostre grup. Aquest blog vol ser un recull de noticies, histories, anècdotes, etc, de Sant Andreu i que si voleu fer alguna, les podeu fer arribar al mateix blog perquè les publiquin.
A la presentació del blog va venir com a convidat el José Luis Oyón, fent una llarga exposició del seu nou llibre “La quiebra de la ciudad popular. Espacio urbano, inmigración y anarquismo en la Barcelona de entreguerras, 1914-1936″, amb alguns exemples específics de Sant Andreu. No faré un resum de la magnifica exposició de l’Oyón, sinó comentar el valor de la seva recerca, en la qual ha estat gairebé 15 anys, i destacar el seu estudi de la societat barcelonina a partir de l’espai urbà. El llibre explica on vivien les persones, com vivien, amb qui es casaven, quins eren els espais de sociabilitat, les distancies fins a la feina, les distancies d’habitat entre parelles de nuvis, llocs de treball, etc…
Tot un ventall de dades quantitatives però també qualitatives, amb històries de vida que anaven definint la societat barcelonina del període d’entreguerres, i va ser curiós que la majoria de les persones del públic trobàvem referents familiars en els nostres pares, mares, avís, coneguts, etc, del que estava explicant l’Oyón. Aquesta història social-espacial em recorda a l’arqueologia, que davant la manca de escrits reconstrueix la historia social amb els espais d’hàbitat, d’enterrament, de culte, conservats. I penso que es un recurs que a la història contemporània no es gaire utilitzat i es tira només de les fonts escrites, quan es podrien fer les dues coses tal com ha fet l’Oyón. A més que sovint de les classes populars no han deixat gaires fonts escrites, recordo a la segona tertúlia en el llibre d’en Benet, “Maragall i la Setmana Tràgica”, com Mercè Batlle va comentar que trobava a faltar fonts on sortís la veu dels esvalotadors, de les classes populars que van patir la lleva militar, i algú va comentar que aquestes no existien. Doncs si és veritat que no existeixen s’ha d’anar a buscar la seva presència de vida per un altre lloc i aquest és el registre material d’aquestes persones. Aquest anàlisi espaial fora bo també que es fes en uns altres àmbits, com de les mateixes elits socials i segur que descobriríem moltes cosetes interessants. S’hauria de recuperar tot el llegat urbà i fer-lo públic, així com davant de les muralles romanes de Barcino trobem uns cartellets explicatius, doncs no estaria de més que per exemple al passatge Sert, al carrer més alt de Sant Pere, ens expliquessin que allà hi havia una mena de colònia industrial dins de la ciutat, o quines eren les famílies que vivien a les grans mansions de l’avinguda del Tibidabo, i fer la història més visible als ulls de les persones.
Per últim comentar que, en acabar la conferència, en Pau Vinyes i un amic seu, en Carles Douton (el corresponsal del grup 99 a Paris, que passarà l’estiu a Barcelona) i un servidor, vam estar sopant amb el José Luis Oyón, al mateix bar Versalles, i entre amanides, carpaccios de vedella, conill escabetxat, i un vi negre del Penedès, continuàrem xerrant molt agradablement sobre l’anarquisme, les jornades llibertàries de l’any 77, la immigració actual, els gitanos de gràcia, les cases barates, i no sé quantes coses més.
Gregor Siles
Enviat per Júlia a 7:25 1 comentarisEnllaços a aquest missatge
Etiquetes de comentaris: , ,

// 16/06/08

Història col·lectiva i Història individual

Una web d’interès i unes reflexions

A l’anterior comentari la Júlia parlava d’un avantpassat meu que va sobreviure a un naufragi, el del vaixell Principe de Asturias. El senyor es deia Gregorio Siles, era el meu besavi i era l’electricista d’aquell vaixell, i quan va naufragar tenia 38, i surt a la web esmentada sobre naufragis, al llistat de la tripulació. Curiosament el fill d’aquest senyor, Alfonso Siles, el meu avi, surt també a la xarxa a una web d’interès històric, http://www.barcelonabombardejada.cat/, sobre els bombardejos durant la guerra civil a Barcelona. El meu avi treballava al port de Barcelona, als tallers Vulcano, i el 12/11/1938, va morir víctima d’un d’aquells bombardejos. També tenia 38 anys, la mateixa edat que quan el seu pare va naufragar, però el seu pare va tenir molta més sort.

En aquesta web trobareu més informació sobre els bombardejos, així com fotografies, mapes de les bombes, el llistat de víctimes d’arreu de Catalunya, etc.

Realment ja ha patit Barcelona, i encara que hi han moltes injustícies i desigualtats, podem dir que estem tots ja prenem la fresca, com Maragall a Caldetes quan la Setmana Tràgica, i que la calenta està en altres llocs com a l’Africà. I una última reflexió, els meus fills tenen la sang d’aquells murcians que van arribar a Barcelona a començaments del segle XX, (el meu besavi nàufrag era de Cartagena) i dels catalans de sempre, doncs la meva companya té documentada la seva família des de el segle XV a Catalunya. És molt probable que els meus besnéts, amb les noves corrents migratòries, tinguin ascendència africana, i espero que també llavors en aquest continent estiguin prenen la fresca. Potser la immigració a més de circular persones, fa que corri l’aire.
Gregor Siles
Enviat per Júlia a 15:13 2 comentarisEnllaços a aquest missatge
Etiquetes de comentaris: ,

// 14/06/08

Històries marítimes

Un tema que sempre resulta fascinant, sobretot quan et trobes en terra ferma, són les històries de naufragis i perilloses navegacions. Recomano una web que he lincat, molt completa, de Fernando José Garcia Echegoyen, sobre el tema. Quan no hi havia avions, els viatges en vaixell eren molt importants, llarguíssims i pesats. Fins fa quatre dies les diferències socials eren immenses i els preus també, cosa que feia que per a les persones humils i normaletes, com ara els immigrants, que eren els més desafavorits, el viatge es realitzés en unes condicions que ara ens farien esgarrifar. Pla, en el llibre Coses Vistes, parla del Poble-sec i explica com un cec canta un romanço sobre el naufragi del Valbanera, un naufragi que va fer parlar molt, perquè no es van trobar els cossos i fins fa poc no se n’ha esbrinat el misteri. El Gregor, per cert, té un avantpassat que va patir un d’aquesta naufragis mítics, el del Principe de Asturias. Jo mateixa he parlat de naufragis i vaixells en algunes ocasions al meu altre blog. Gent important va morir a causa d’un naufragi, com l’actor Robreño, de set amb la seva dona, en un illot on havia embarrancat el vaixell, perquè de vegades passava també això, que els nàufrags arribaven a algun indret sense aigua i no els podien anar a recollir o no els localitzaven. O Granados, que viatjava en el Sussex, vaixell torpedinat pels alemanys i que va tornar al mar, quan ja era sa i estalvi, i va morir, en voler ajudar la seva dona. Els artistes viatjaven molt, com ara, anaven a Amèrica sovint. Actualment també hi ha un bon grapat d’ells que han mort a la carretera, durant els desplaçaments a causa de la feina.
També hi ha narracions apassionants sobre fars i farers, sobre naufragis provocats per efectuar robatoris, i encara que un grapat són pràcticament llegendes, uns quants fets d’aquesta mena de dramàtica delinqüència són ben certs i d’altres no s’han esbrinat mai. Totes aquestes històries que mereixerien pel·lícules i novel·les són poc conegudes i la saviesa popular dels nostres temps coneix millor el Titànic que la resta, per raons òbvies. Les desgràcies marítimes, com tantes altres, sovint desvetllen més curiositat als qui no les hem patit i que ens hem limitat a anar en vaixell a Mallorca o a agafar la Golondrina del port, que no pas a les víctimes, car de vegades quan algú passa un mal tràngol no en vol parlar mai més. Feu un volt per la web que recomano i entendreu molt bé la magnífica epístola d’alta mar que Joan Oliver escrivia al seu amic Xavien Benguerel, quan tornava de l’exili, l’any 1948, en vaixell, el Vinland, després d’un mes de veure tanta aigua salada junta:
 
 
 
 
 
 
 
…El mar, pertot el mar!
Em brunz a les orelles, em barrina el cervell,
em sacseja l’estómac, em fa mudar de pell…
ara crestat d’escuma, adés pastat amb llum,
de nit com una massa feixuga de betum (…)
 
Ser terrestre terraqüí, terratinent, terral,
terrassà o subterrani, més sempre terrenal! (…)
 
Quan ma fang vers la terra es decanti a la fi,
trieu-me un ‘cementiri’ que no sigui ‘marí’…
 
 
Enviat per Júlia a 6:27 1 comentarisEnllaços a aquest missatge
Etiquetes de comentaris: , , , , ,

// 13/06/08

Invitació: Temple Romà de Vic

En Gregor em fa arribar el següent email, convidant-nos a aquesta exposició:
La Patricia Melgar que és una companya del CREA-UB, em fa arribar la següent informació. El proper dissabte, dia 14 de juny, a les 12 del migdia, s’inaugura l’exposició commemorativa del 125è aniversari de la descoberta del Temple Romà de Vic. L’exposició restarà oberta fins el dia 20 de juliol
Enviat per Júlia a 20:53 0 comentarisEnllaços a aquest missatge
Etiquetes de comentaris:

// 11/06/08

Presentació llibre AVUI

M’arriba un e-mail del Gregor amb aquesta informació facilitada per Laura Ruiz, seguidora del nostre grup:
 
Hoy miércoles 11 de junio a las 19,30 h en el Ateneu Barcelonès (C/Canuda, 6) se presenta el nuevo libro de Sara Berenguer, que fue miembro de Mujeres Libres en Barcelona en 1936 y es una de las mujeres que ha participado con el CREA-UB cuando hemos recogido relatos de las Mujeres Libres (“Recuperant veus de dones lluitadores per la llibertat”, proyecto de investigación sobre la organización “Mujeres Libres”, anarquista y feminista española creada en 1937). Su libro es “Mujeres de Temple”, dónde ha recogido biografías de mujeres que a lo largo de la historia han luchado contra el fascismo desde Europa y América. Ella no estará en el acto, pero sí una de sus hijas y su nuera en su nombre. También estarán antiguas compañeras libertarias de Sara como Concha Pérez y Joaquina Dorado. En el acto participarán Antonina Rodrigo, es historiadora y amiga de Sara; Bernard Castany (Dr. en Filosofía) y Eulalia Vega de la Universitat de Lleida. Creo que puede ser bonito, aunque es una pena que ella no esté, así que os animo a ir a quienes tengáis ganas y podáis. También lo podéis decir a todo/a aquel/aquella que le pueda gustar ir.
Laura Ruíz
Enviat per Júlia a 7:07 0 comentarisEnllaços a aquest missatge
Etiquetes de comentaris: , , ,

// 10/06/08

François Fejtö

Lluís Foix evoca a La Vanguardia la figura de François o Ferenc Fejtö, hongarès d’origen, periodista, assagista, historiador i filòsof que ha mort fa poc, als 98 anys a París.

Fejtö ha estat un supervivient actiu dels grans trasbalsos i tragèdies soferts per l’Europa del segle XX. Copio alguns comentaris de Foix sobre aquest escriptor, que va col·laborar amb La Vanguardia durant força anys. De vegades hi ha qui s’estranya de la fidelitat lectora a aquest diari, però és que, entre la fullaraca que s’hi pugui trobar, com sol passar a tot arreu, sempre s’ho troben figures d’aquest gruix que hi col·laboren.

Diu el senyor Foix, entre d’altres coses relatives al personatge, encara que paga la pena llegir l’article sencer, que no és massa llarg:

Me impresiona la biografía de esos personajes que nacieron en el seno del imperio de los habsburgos, pasaron por dos guerras mundiales, vieron troceados sus territorios con nuevas fronteras y acabaron siendo acogidos por patrias ajenas que con frecuencia ignoró su valía. Qué triste es quedarte sin raíces sin poderlas enraizar profundamente en nuevas patrias.
Cuenta Daniel Vernet en Le Monde del día 4 cómo millones de centroeuropeos, Fejtö entre ellos, vivían bajo el paraguas del imperio austrohúngaro en el que se hablaban docenas de lenguas, se practicaban diversas religiones, se mezclaban razas y culturas, bajo la mirada lejana y benévola del emperador Francisco José.
La Gran Guerra fue la primera catástrofe del siglo. En sus memorias “Le Passager du siècle” leo ahora la nostalgia de aquella vieja Europa en la que circulaban libremente las personas, cruzando nacionalidades y culturas, en una cohabitación que era difícil pero fue posible durante varios siglos.

En un article anterior del mateix diari, d’Albert Winterhalder, que fa referència a la importància dels cafès europeus, es menciona Fejtö, en el context d’aquella europa d’abans, tan malmesa amb les guerres:

 

 

 

Por otro lado, entre la clientela del café Central no era extraño ver a los compositores Gustav Mahler y a Bruckner. O a Sigmund Freud y a Trotsky, aficionados ambos al ajedrez. Freud solía acudir también al café Landtmann, frecuentado en la actualidad por actores y aficionados al teatro, así como por periodistas y políticos. Cuentan que cuando en octubre de 1917 estalló la revolución rusa, un funcionario vienés comentó: “¿Una revolución en Rusia? Debe ser una de esas revoluciones de las que habla el señor Trotsky, el jugador de ajedrez del café Central”. Tal como señala el historiador François Fejtö en su libro Réquiem por un imperio difunto,”antes de que el filósofo alemán Spengler hubiera teorizado sobre la decadencia de Occidente, ya se disertaba sobre ello en los cafés de Viena y Budapest donde se leía a Ibsen, Strindberg, Kierkegaard, Dostoievski y Nietzsche”. Tras la Segunda Guerra Mundial y durante la guerra fría, el espionaje hizo su aparición en los cafés de Viena, y algunos de esos espías surgidos de más allá del telón de acero sirvieron de inspiración a John Le Carré, y a Graham Green. En Budapest, donde en 1896 había cerca de 600 cafés, éstos se convirtieron en el refugio de generaciones de artistas y de escritores. Para el escritor Deszo Kosztolany, “la literatura húngara se desarrolló con la industria del café”.

Ignorem –parlo per mi, però em temo que, amb contades excepcions, la ignorància és prou general- la importància d’aquella Mitteleuropa, les característiques d’aquell imperi Austro-hongarès tan mal explicat a causa del romanticisme frívol de les històries sobre Sissí, per exemple. Redescobrim avui, amb sorpresa, autors com Marai, que fins i tot durant els anys cinquanta es llegien força a casa nostra. Hi ha molta política barata darrera del silenci establert sobre tants intel·lectuals d’esquerra que es van decebre amb l’evolució del comunisme, mentre a països com França o Espanya la badoqueria progre volia ignorar els disbarats estalinistes. No era fàcil l’objectivitat, el règim franquista també potenciava coses com la revolta hongaresa per demostrar les seves teories pròpies, és clar.

Potser a la tertúlia podríem cercar algun llibre d’aquest autor, dels pocs que s’han traduït al castellà. Una curiositat tafanera: un seu nét, Raphael Fejtö, relacionat com director i actor amb el món del cinema, sortia de jovenet a aquell emblemàtic film de Malle ‘A revoir les enfants’. Per cert, els sopars a La Palma de Sant Just són l’equivalent modern a aquells cafès emblemàtics, ep.

Enviat per Júlia a 7:26 0 comentarisEnllaços a aquest missatge
Etiquetes de comentaris: , ,

// 09/06/08

Castell polèmic i mal explicat

Malgrat que ja he reproduït l’article de l’historiador Gabriel Cardona, al diari El País del 8 de juny, Montjuïc, el gran camelo, al meu blog del Balcó al Poble-sec, pel seu interès i perquè diu coses que avui sembla que no es puguin dir sense perill de ser condemnat a l’ostracisme per part dels benpensants el penjo també aquí:
El castillo de Montjuïc se levantó con finalidades militares y también sirvió como prisión, igual que todos los castillos del mundo. Sin embargo, las ciudades europeas cuidan y miman sus castillos como parte entrañable de su propia esencia, aunque hayan albergado presos sus mazmorras, disparado cañonazos sus bastiones y rodado cabezas en sus patios.En cambio, Montjuïc, el castillo de Barcelona, sufre una empecinada campaña de desprestigio, alimentada por el oportunismo y el desconocimiento. Se ataca a la vieja fortaleza como si sus piedras fueran responsables de los disparates de nuestros antepasados y se la inculpa con tres argumentos esenciales: la levantó Felipe V para reprimir Barcelona, sirvió de plataforma al ejército español para bombardear la capital de Cataluña y fue la gran prisión y patíbulo franquista, nada de lo cual es cierto.
 
 

 

 

Felipe V hizo levantar la Ciutadella con finalidades represivas, pero no Montjuïc, cuyo primer recinto ya se había obrado 43 años antes de que naciera, precisamente durante la Guerra dels Segadors, a fin de que defendiera la ciudad de la amenaza del ejército real del marqués de Los Vélez. Durante la guerra de Sucesión, tuvo Montjuïc guarnición austracista, y el 21 de abril de 1706, la población civil barcelonesa se movilizó para defender su castillo del ataque de los borbónicos. La ampliación, que le dio su actual forma, no comenzó hasta 1751, cuando Felipe V ya llevaba muerto cinco años, y fue una meritoria edificación ilustrada, obra del ingeniero Juan Martín Cermeño, realizada durante los reinados de Fernando VI y Carlos III.
Los cañoneos contra Barcelona desde Montjuïc no fueron obra del odio castellano contra Cataluña, sino del enfrentamiento de dos generales progresistas contra el ala izquierda del progresismo popular, que tenía su feudo en la ciudad. El 3 de diciembre de 1842, Baldomero Espartero hizo bombardear Barcelona para reducir la rebeldía de quienes, poco antes, lo habían llevado al poder. Pero mucho más violento fue el cañoneo ordenado por Joan Prim i Prats, general y diputado progresista por Barcelona, que el 7 de septiembre de 1843 dañó o destruyó 460 edificios.
Tampoco fue el castillo una pieza básica en el aparato represivo de Franco. Durante la Guerra Civil, los republicanos fusilaron en la fortaleza a 37 militares y 21 civiles, y la utilizaron también como prisión. Cuando la guerra terminó, el principal escenario de los fusilamientos franquistas de Barcelona fue el Camp de la Bota y sólo fueron ejecutados en el castillo de Montjuïc el presidente Companys, el general Escobar y cinco mandos de la Guardia Civil. Tampoco fue el principal centro de reclusión barcelonés, sino la Modelo. En la montaña de Montjuïc se habilitaron como prisión dos edificios: el Palacio de las Misiones y el castillo, cuyo número de internos fue siempre muy inferior al de la cárcel.
Todas estas realidades son oscurecidas por falaces argumentos que presentan el castillo como símbolo de pasadas opresiones. Si seguimos por este camino, acabaremos condenando la catedral como expresión del oscurantismo eclesiástico, las atarazanas porque construían galeras de guerra y hasta el monumento a Colón por haber incitado el colonialismo.
El castillo de Montjïc es una joya histórica y arquitectónica, que contiene colecciones inapreciables. Entre ellas, numerosas piezas reunidas por Frederic Marès en todo el mundo, pistolas de Ripoll, cañones de la histórica fundición de Barcelona y la mejor muestra mundial de armas portátiles de la guerra civil de 1936-1939. Sin embargo, ya los primeros cañones han sido transportados a Madrid, porque eran símbolos del militarismo y el españolismo. A este paso, veo tomando el mismo camino al Cristo de Lepanto y los cuadros de Fortuny, por ser iconos del militarismo contra el Tercer Mundo, y las colecciones de Montjuïc pueden acabar instaladas en Zaragoza, donde ya tienen valedores esperando la oportunidad. Perder es siempre fácil. Recuperar puede ser imposible. A la pelea para rescatar los papeles de Salamanca puede suceder, dentro de un tiempo, la trifulca para recuperar las colecciones de Montjuïc.
Gabriel Cardona es historiador.

 

 

Enviat per Júlia a 7:15 7 comentarisEnllaços a aquest missatge
Etiquetes de comentaris: ,

//

Nova llibreria especialitzada

Gregor em fa arribar aquesta invitació a la inauguració de la nova llibreria La Central, del Museu d’Història. Les llibreries i botigues dels museus són un indret molt interessant, però fins ara algunes es limitaven a mostrar un fons limitat, relacionat amb els fons i les exposicions del mateix museu, segurament que la gestió d’aquesta per part de La Central és, doncs, una molt bona notícia per als afeccionats als temes històrics:
Benvolguts i benvolgudes,
Ens complau convidar-vos a la inauguració de la nova llibreria La Central del Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona(situada al barri Gòtic, Baixada de la Llibreteria 7) que tindrà lloc el dijous 12 de juny a les 19.30 hores. Contarem amb la presència de Joaquim Albareda, Joan José Lahuerta, Joan Roca i Enrique Vila-Matas.
Amb aquesta nova llibreria proposem establir un diàleg enriquidor amb els continguts del museu, centrat en la vida urbana com a tema. En aquest sentit, la llibreria pretén donar visibilitat a l’orientació més recent dels estudis urbanístics, que, mitjançant els estudis culturals, abracen disciplines acadèmiques diverses com la història, la geografia, la sociologia, l’antropologia i l’arquitectura.
Us hi esperem
Una salutació cordial,
Enviat per Júlia a 6:52 0 comentarisEnllaços a aquest missatge
Etiquetes de comentaris: , ,

// 08/06/08

Més anarquisme: presentació llibre

 
 
En Pau Vinyes em fa arribar aquesta notícia:
Per tal de presentar en públic el bloc ” L´Opinió Andreuenca”, s´ha previst organitzar una conferència a l´entorn del llibre de José Luis Oyón ” La quiebra de la ciudad popular. Espacio urbano, inmigración y anarquismo en la Barcelona de entreguerras, 1914-1936″.
El llibre ” La quiebra de la ciudad popular” intenta explicar per quin motiu el món obrer i popular de Barcelona, capital indiscutible del sindicalisme revolucionari anarquista, mantingué unes expectatives insurreccionals fins finalitzar els anys d’entreguerres. L´anarquisme va ser un fort component social i polític que va anar més enllà dels paràmetres establerts. El seu autor en José Luis Oyón és catedràtic d´Urbanisme de la Universitat Politècnica de Catalunya. Ha dedicat part de la seva vida professional a l´estudi de la història urbana.
L´acte tindrà lloc el proper dimecres dia 18 de juny, a les 8 del vespre, al soterrani del bar Versalles (carrer Gran de Sant Andreu, 255)
A veure si ens animem i ens podem retrobar una estona en aquest acte, aniria bé per incidir en el tema del debat de divendres una mica més a fons…
Enviat per Júlia a 22:30 0 comentarisEnllaços a aquest missatge
Etiquetes de comentaris:

//

Darrera tertúlia: l’anarquisme a la perifèria barcelonina

Gregor Siles ens fa arribar aquesta ressenya sobre la darrera tertúlia del grup:
En aquesta darrera tertúlia, divendres passat, vam dialogar a l’entorn del llibre El cinturón rojinegro; Radicalismo cenetista y obrerismo en la periferia de Barcelona 1918-1939, obra de diversos autors, coordinada per José Luís Oyón i Juan José Gallardo.

El llibre és el resultat de les diferents comunicacions de les jornades, amb el mateix nom del llibre, que es van celebrar a Sant Cugat el dies 5 i 6 de juliol de 2003, organitzades per l’escola d’arquitectura del Vallès i el Grup d’història José Barruezo.

El llibre, tal com indica el seu nom, gira entorn del creixement urbà a la perifèria de Barcelona, durant la primera meitat del XIX, amb la arribada de immigrants d’arreu d’Espanya i Catalunya, i el paper de la CNT i l’anarquisme en la socialització de les persones nouvingudes. En el llibre el tema es tracta des de diferents vessants, des de la immigració vinguda de les conques mineres del sud d’Andalusia, tractat per Arón Cohen, al creixement de Santa Coloma, passant de ser una petita població rural catalana a quintuplicar en pocs anys la seva població amb una configuració social totalment diferent i de caràcter obrer, per Juan José Gallardo, als aspectes més culturals i educatius del moviment anarquista, com l’escola racionalista de la Torrassa, per Dolors Marín. També s’estudien les diferències i semblances biogràfiques en el lideratge dels anarquistes moderats i radicals, per Eulàlia Vega, i hi ha un estudi de José Luis Oyón sobre el perfil social dels milicians anarquistes que partiren al front l’any 1936.

La tertúlia va ser molt interessant perquè es van abordar diferents aspectes del llibre. Alguns van ser crítics sobre el llibre escollit, ja que al ser el resultat de diferents comunicacions no permetia arribar a una conclusió final i no facilitava el debat. En Jaume Comes es va mostrar especialment crític en els capítols sobre Santa Coloma, va demostrar ser un gran coneixedor d’aquesta població i s’adonava que en aquestes comunicacions es feia referència a moltes dades quantitatives però mancava una anàlisi dels espais de sociabilitat entre els santacolomencs de tota la vida i els nouvinguts. A destacar, la descripció que va fer de la Santa Coloma de las postguerra, prèvia a l’arribada de la immigració dels anys 60, una ciutat deprimida amb una classe obrera derrotada, i amb una petita colònia de nazis alemanys refugiats, acabada la guerra mundial.

També es van comparar les immigracions d’ara, de persones de fora de l’estat espanyol, amb les d’abans, de persones de dins, amb un aspecte en comú, l’associacionisme com a lloc de trobada i ajuda per superar les dificultats. D’altres intervencions van considerar que les diferències d’explotació entre proletari català i proletari immigrant no devien ser tantes i que segurament les condicions socials d’ambdós col·lectius devien ser bastant similars.

Per altre part, es va parlar dels aspectes més culturals de l’anarquisme, Laura Coll va ressaltar la visita de Einstein a Barcelona i altres erudits de l’època que sovint feien conferències als ateneus anarquistes. També es va debatre sobre la idealització de la cultura anarquista i sobre el possible nombre de persones que participaven en les activitats pedagògiques i d’alfabetització que es feien en sindicats i ateneus. Possiblement eren persones amb unes condicions socials molt penoses, amb llargues jornades laborals, amb llargs desplaçaments de casa a la feina, i caldria saber si realment disposaven del temps suficient per anar a aprendre. En Ferran Camps va ressaltar que el llibre feia pensar que tots aquells obrers llegien a Bakunin quan segurament no deuria ser així, sinó que el nivell cultural devia ser bastant baix.

La Isabel de Cabo va comentar que li hauria agradat una mica més d’atreviment en el llibre i arribar a conclusions més arriscades, com per exemple establir una relació entre aquelles vivendes tan petites, on vivien tota una família, i la necessitat d’aquelles persones d’una individualitat personal i a partir d’això valorar l’atracció per l’anarquisme.

Realment van ser moltes coses les que van sortir a la tertúlia i tard o d’hora el tema de l’anarquisme a Barcelona s’haurà de tornar a tractar.

Al sopar posterior vam compartir taula amb José Luis Oyón, i ens va parlar del seu recent llibre “La quiebra de la ciudad popular. Espacio urbano, inmigración y anarquismo en la Barcelona de entreguerras, 1914-1936”. Ens va fer un esbós de les tesis del seu nou llibre, on reconstrueix el perfil de la militància anarquista a partir de l’estudi de la premsa obrera, de dades d’afiliació, cartes dels milicians, etc, i on es mostra que la majoria eren persones de baixa qualificació laboral i de procedència immigrant, i que el seu radicalisme venia motivat pel pes d’una Barcelona i perifèria força deprimida socialment, resultat d’una mediocre revolució industrial, que a Catalunya sempre ha estat idealitzada. Des d’aquí donem gràcies a José Luis Oyón per la seva presència al sopar i esperem que no sigui l’ultima vegada que col·labora amb el grup.

En aquesta crònica, se que m’he deixat moltes coses, doncs ara ens toca a tots continuar recordant-les i seguir debatent i afegint comentaris al blog. Les tertúlies descansen fins el mes d’octubre, quan debatrem el llibre : “El camino de la guerra: la violència en la prehistòria”, de GUILAINE, JEAN i ZAMMIT, JEAN, i pel juliol anirem a visitar les mines prehistòriques de Gavà. Ens esperen uns mesos bastant troglodites.

Enviat per Júlia a 21:39 3 comentarisEnllaços a aquest missatge
Etiquetes de comentaris:

// 04/06/08

Monedes en lluita: Exposició MNAC

El Museu Nacional d’Art de Catalunya organitza una exposició sobre el paper de la moneda durant la Guerra del Francès, molt interessant. Copio un fragment de la presentació de l’exposició:
La Guerra del Francès (1808-1814) constitueix un dels episodis més terribles, però també més apassionants, de la història peninsular. La moneda va tenir-hi un paper fonamental tant des de la perspectiva econòmica com de la política i, per això, la present exposició aprofita la commemoració del Bicentenari del seu inici per oferir-ne una visió singular des de la perspectiva numismàtica…
 
 
 
L’exposició, inaugurada el 4 de juny d’enguany, romandrà oberta fins el 3 de maig de 2009.
Enviat per Júlia a 6:44 2 comentarisEnllaços a aquest missatge
Etiquetes de comentaris: , ,

31/05/08

Un barri amb història

Durat tot aquest cap de setmana, al Poble-sec se celebra la Mostra d’Entitats, pionera en aquest tipus de mostres veïnals, que ja compleix divuit anys.

Ahir al vespre es va presentar un nou llibre de l’entitat CERHISEC, El Poble-sec, un barri en guerra, que recull testimonis i informació diversa sobre el barri durant la guerra civil.

També hi ha moltes activitats durant tot el cap de setmana i fins demà al migdia.

Si teniu ganes de passejar i voleu passar per la paradeta de CERHISEC podeu comprar aquest llibre o qualsevol de les vuit publicacions anteriors de l’entitat, que recullen el contingut de les xerrades sobre història del barri que es realitzen mensualment. La nostra parada es troba a la Plaça dels Ocellets i també podeu passar, senzillament, per fer petar la xerrada una estona i gaudir de l’ambient i de la festa, així com per conèixer les més de cinquanta entitats que mostren la bona salut de la vida associativa poble-sequenca.

Enviat per Júlia a 15:47 0 comentarisEnllaços a aquest missatge
Etiquetes de comentaris: , ,

// 29/05/08

RETRATS PER A LA MEMÒRIA, LLUITA ANTIFRANQUISTA AL DISTRICTE DE SANT ANDREU


RETRATS PER A LA MEMÒRIA,
LLUITA ANTIFRANQUISTA AL DISTRICTE DE SANT ANDREU

De forma anònima, des dels barris de la nostra ciutat, diverses persones van lluitar de valent contra la dictadura del General Franco. I el cas del districte de Sant Andreu no és pas únic però sí singular, com singulars són les vides dels homes i dones que van protagonitzar una lluita antifranquista en aquest territori del Pla de Barcelona. Per retre merescut homenatge a les persones que van protagonitzar aquesta ferma radicalitat lluitadora contra el terror d´un Estat dictatorial, un grup d´andreuencs i andreuenques han dut a terme el projecte ” Retrats per a la memòria. Persones i lluita antifranquista al districte de Sant Andreu. 1939-1982″. Setze persones hi són fotografiades i entrevistades. Ens expliquen les seves vivències, les seves pors i les seves esperances. Són l´inici d´un projecte que vol anar més enllà. Una exposició fotogràfica al Centre Cultural Nau Ivanow donarà el tret de sortida, on més tard s´hi afegirà una pàgina web i un llibre on s´expliqui l´experiència del projecte, així com les entrevistes en format íntegre. La voluntat dels realitzadors de “Retrats per a la memòria” és anar resseguint les històries d´aquelles persones anònimes que d´una forma o altra van jugar un paper, per petit que sigui, en la recuperació de les llibertats democràtiques i nacionals. Per a aquest motiu el web ” Retrats per a la memòria” vol ser un espai on es puguin penjar les històries de lluitadors i lluitadores antifranquistes dels barris del districte de Sant Andreu.

Persones que amb la seva actitud vital i la seva lluita per les llibertats democràtiques van anar contra el sistema que la dictadura franquista havia construït, tot creant una sèrie de referents que en molts casos, no només es van centrar en l’activitat política, sinó en l’activitat cívica, social, cultural i esportiva i van permetre el manteniment i la creació de moltes institucions i entitats, avui presents a la vida social del districte. Una vida social que es presenta com un dels grans valors de convivència democràtica i que no hagués estat possible sense l’aportació de les persones que es recullen en aquest projecte.

Altrament, la diversitat geogràfica, tant a nivell constitutiu com per la seva evolució urbana, dels diversos barris que es troben a les 653 hectàrees de l’actual districte de Sant Andreu permet presentar una panòplia de personatges molt àmplia i molt rica.

Les persones “retratades” són: Josep Maria Moratalla, Josep Bòtia, Francesc Porret, Ángel Pérez, Carles Castellanos, Maria Isabel Roig, Ignasi Pujades, Jaume Domènech, Pepa Batalla, Francesc Torrebadella, Pura Badenes, Salvador Angosto, Pere Serrat, Pep Miró, Joaquim Tarré i Domènec Mañà. El projecte ” retrats per a la memòria” compta amb el suport i la col·laboració del Centre d´Estudis Ignasi Iglésias, l´Institut Ramon Muntaner, la Coordinadora de Centres d´Estudis de Parla Catalana i el Centre cultural Nau Ivanow-Fundació La Sagrera.

El grup de recerca està format per Xavier de la Cruz, fotògraf; David Rabassa, fotògraf; Manuel A. Raigada, fotògraf; Jordi Rabassa, historiador; Georgina Rifé, periodista i historiadora, Anna Moya, filòloga, i Borja de Maria, Meritxell Martínez, Jordina Tarré i David Royo, periodistes, sota la batuta de l’historiador polifacètic Pau Vinyes i Roig.

Amb la finalitat, abans esmentada, de recuperar, conservar i difondre la memòria antifranquista com a patrimoni col·lectiu i per a fomentar els seus valors en els quals es basa la convivència democràtica i centrant-se en l’àmbit geogràfic específic del districte de Sant Andreu de la ciutat de Barcelona, el treball ” Retrats per a la memòria. Persones i lluita antifranquista al districte de Sant Andreu. 1939-1982″ serà presentat oficialment el divendres dia 30 de maig, a les 8 del vespre, a l´Espai 16 del Centre Cultural Nau Ivanow (carrer Hondures, 28).

Pau Vinyes i Roig

(Fotografia de Joan Vinyes. Manifestació de suport a les dones de Motor Ibèrica, tancades a la parròquia de Sant Andreu. 1976).

Enviat per Júlia a 6:47 3 comentarisEnllaços a aquest missatge
Etiquetes de comentaris: , ,

// 23/05/08

Guerres d’abans i guerres d’ara

 
 
Gregor Siles em fa arribar aquest comentari i aquest enllaç:
 
Un enllaç interessant.

Com que d’aquí a dues tertúlies llegirem el llibre, El camino de la guerra: la violencia en la prehistoria, de GUILAINE, JEAN y ZAMMIT, JEAN, que indaga en els orígens dels conflictes bèl·lics, us faig arribar l’enllaç d’un article, de la revista de la Universitat de Barcelona, que reflexiona sobre això, que per desgracia tan habitualment fem els humans, que és matar-nos entre nosaltres, segons deia Clausewitz, “per continuar la política per altres mitjans”. És que hi ha gent que es pren la política massa seriosament, o potser és al contrari, massa a la lleugera.

 

Enviat per Júlia a 6:44 0 comentarisEnllaços a aquest missatge
Etiquetes de comentaris: , ,

// 20/05/08

ENLLAÇ RECOMANAT

Gregor Siles, el coordinador del grup 99, em fa arribar aquesta nota:
La tertúlia d’història, grup 99, sorgeix inspirada del seminari “amb el llibre a la mà” del CREA-UB, (Centre de recerca en teories i practiques superadores de desigualtats de la Universitat de Barcelona), que es va fer durant 16 anys, i que ara ha donat peu a altres seminaris, entre ells la nostre tertúlia. A la pàgina web del CREA-UB, trobareu més informació sobre aquest seminaris.
També he de dir que des del CREA-UB, tenen molt present aquesta tertúlia i sempre em donam molts ànims perquè continuem. Ei, que ens han posat un link i tot, i no és per res, però és un dels centres de recerca més importants d’Europa, i no ho dic perquè siguin els meus amics i amigues, que ho són, sinó perquè les seves recerques, socials i educatives, ho avalen.
Podeu enllaçar amb CREA-UB aquí.
 
 
TROBAREU el link, a més, als enllaços d’interès. Ja haureu observat que s’hi van afegint adreces, indiqueu les que hi trobeu a faltar, així com d’altres blogs d’interès.

 

 

Enviat per Júlia a 21:23 5 comentarisEnllaços a aquest missatge
Etiquetes de comentaris: ,

//

Retrats per a la memòria. Sant Andreu 1936-1982

M’ha arribat la invitació de la inauguració de l´exposició “Retrats per a la memòria. Persones i lluita antifranquista al districte de Sant Andreu.1936-1982”, que tindrà lloc al Centre Cultural la Nau Ivanow (carrer Hondures, 28) el proper divendres dia 30 de maig , a les 8 del vespre, enviada per Pau Vinyes.
Per ignorància tècnica no he pogut inserir la tarja de la invitació per a la inauguració. Podeu trobar molta més informació al blog d’en Pau.
Enviat per Júlia a 13:24 0 comentarisEnllaços a aquest missatge
Etiquetes de comentaris: ,

//

XI CONGRÉS D’HISTÒRIA DE BARCELONA

 
 
 
Reprodueixo la circular enviada per Ramon Grau sobre el proper Congrés d’Història de Barcelona, per si pot ser d’interès general.

XI Congrés d’Història de Barcelona
Desembre 2009
La ciutat en xarxa

primera circular

L’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona convoca l’onzena edició del Congrés d’Història de Barcelona, que, d’acord amb la periodicitat biennal acostumada, és previst de celebrar durant la primera setmana de desembre de 2009.

Volem recordar que, en aquell moment, farà un quart de segle de l’aparició del volum d’Actes del primer encontre de la sèrie, que se celebrà sota el rètol de “Congrés d’història del Pla de Barcelona”.

Una part de les activitats de l’XIè Congrés girarà al voltant de l’aportació científica i erudita acumulada per les deu edicions passades (1982-2007). Amb ajut de destacats especialistes, mirarem de fer-ne balanç des del punt de vista de la millora del coneixement de la història de la ciutat, a més de posar les noves tecnologies de la informació al servei de la divulgació dels materials publicats fins ara pel mètode tradicional.

I és també amb esperit celebratiu que proposem considerar altre cop el conjunt de la història de Barcelona, des dels seus orígens en l’Antiguitat romana fins als nostres dies, i novament amb l’èmfasi en les relacions de la ciutat amb el seu entorn. Ho fem, tanmateix, amb la intenció de trobar un contrapunt i un complement als enfocaments de fa un quart de segle.

El món ha canviat vertiginosament en aquests darrers temps i, com sempre, la historiografia se n’ha de fer ressò. Si el 1982, en un temps de lluita per la consolidació de la dimensió metropolitana de Barcelona i d’arrencada de l’autonomia de Catalunya, podia semblar prioritari reflexionar i parlar de compartiments i àrees d’influència, ara s’ha fet palès que el fenomen territorial més decisiu i, potser, més definitori, no són els límits sinó els vincles; no és tant la capacitat de controlar un espai concret com la d’actuar significativament en una xarxa de contorns indefinits i d’abast global, en matèria de cultura, d’economia i de política.

Aquesta dimensió de la vida de la societat urbana, que ara cal tenir present en tots els projectes i en tots els moviments estratègics, no és, però, un fenomen nou, sinó, ben al contrari, un fet inseparable de la mateixa natura del fet urbà i, més concretament, de la història de Barcelona. És per això que aquesta indagació retrospectiva d’interès contemporani pot convertir-se legítimament en objectiu dels historiadors.

Per tal de recollir aportacions i reflexions sobre les diverses facetes lligades a l’existència i dinàmica de xarxes formals i informals que marquen la vida ordinària i permeten la creativitat de la societat barcelonina, el Congrés s’organitza en dos àmbits temàtics principals:

a) Barcelona i les xarxes del poder
b) Barcelona i els camins de la innovació

Des del moment de la publicació d’aquesta circular i fins al dia 15 de juny de 2009, seran admeses propostes de comunicació relacionades significativament amb la temàtica enunciada. La seva inclusió o no en el programa del Congrés serà traslladada als proponents un cop examinades pel Comitè Organitzador. El termini de lliurament de resums (màxim 2.100 caràcters) és el dia 30 de juny de 2009. Els resums seran publicats immediatament a la pàgina web municipal i posteriorment al llibret de resums. El termini per al lliurament de textos complets (màxim 35.000 caràcters) acabarà el 30 de setembre següent, data en què les comunicacions passaran als relators triats pel Comitè de cara a la seva presentació conjunta per àrees temàtiques i seran simultàniament objecte de publicació electrònica definitiva a la mateixa pàgina web. És prescriptiva la presència física dels comunicants a la sessió on el seu treball serà exposat pel relator i sotmès a debat.

Amb aquesta primera circular convidem tots els especialistes i investigadors interessats a participar en la trobada i a aportar-hi elements d’anàlisi i reflexió.

Comitè organitzador

Coordinador:
Ramon Grau i Fernández

Vocals:
Joaquim Borràs i Gómez, Arxiu Municipal de Barcelona
Joan Roca i Albert, Museu d’Història de la Ciutat
Xavier Suñol i Ferrer, Institut de Cultura de Barcelona
Xavier Tarraubella i Mirabet, Arxiu Històric de la Ciutat

Secretaria:
Dolça Roca i López

Barcelona, abril de 2008

Enviat per Júlia a 12:36 0 comentarisEnllaços a aquest missatge
Etiquetes de comentaris:

// 18/05/08

Pere III i la seva època: aportacions

Pel seu interès i extensió, crec que val la pena dedicar un post a reproduir el comentari que ha escrit Laura Coll sobre el tema de l’època de Pere III, ja que potser així serà més fàcil llegir-lo i aprofundir en el tema:
 
Sobre el concepte decadència (de Catalunya, és clar). Sempre que s’aplica el terme “decaure” hauriem de veure la relativitat de l’assumpte: què cau i què puja, quins aspectes? El terme “decadència” sorgeix a posteriori, en concret de la visió i anàlisi romàntica i nacionalista dels historiadors del XIX –i XX també- que a tot arreu d’Europa es van afanyar per explicar la història particular del naixement de les seves respectives nacions-estat.
Catalunya era una nació sense estat i alguns dels nostres historiadors van idealitzar la història: un passat gloriòs –explicaven-, democràtic avant la page, poderosíssim en tota la Mediterrània, que va començar a davallar amb l’entronització d’una dinastía castellana i apa! fins ara… Vist així, doncs, el terme “decadencia” seria un anacronisme (imposar una visió elaborada posteriorment en el temps com si aquella fòs realment la visió dels contemporanis del moment).El llibre de d’Abadal té la gran virtut de posar en solfa aquesta visió romàntica. És un llibre realista i desmitificador. Què ens vé a dir? que, justament, en els moments en que s’estaven posant les bases per a la construcció dels estats nacionals, Catalunya anava completament a contracorrent dels temps. I no per cap intromissió externa, sinò pel pròpi tarannà dels grups socials interns. Quan a totes les monarquies d’ Europa on després s’han constituït estats forts (Castella, França, Inglaterra, et.), s’estava donant una concentració de poder en mans reials en lluita ferotge contra els poders dels nobles feudals, aquí passava justament al contrari: predomini dels interessos de les nobleses feudals i del seu aparell polític: les corts medievals. Uns exèrcits completament obsolets i antiquats. Una crisi financera que s’anava resolent de mala manera amb emprèstits a potències estrangeres, unes guerres on el paper dels “catalans” era més aviat deplorable i feble.
Així va ser com les classes dirigents catalanes no van poder o saber construir cap nació-estat o estat-nació, com volgueu. Aleshores la pregunta que jo em faig és: decadència o impotència? I m’inclino per aquest darrer concepte.Sobre individu /massa. Sempre que es parla d’aquest tema es simplifica posant com a exemple la historiografia marxista. El tema és prou transcendental –des del punt de vista biològic, psicològic, social, filosòfic- com per donar una resposta tan ximple. Crec que no està esgotat en absolut. Una massa està conformada per individus, però com a tal massa té un comportament diferent. La història la fan individus que constitueixen grups. Tanto monta, monta tanto. Ja ho crec que tenen importància els individus, exactament igual que els grups. Kant, Hegel i tota la seva escola quan parlen d’individus parlen d’una categoria abstracta. Res a veure amb els homes i dones de carn i ossos–ull! les dones també hem estat incloses en aquesta categoria universal abstracta- M’agradaria recomanar-vos un llibre. De difícil lectura, per cert. Masa y poder (em sembla que s’ha tornat a editar en castellà recentment) d’Elias Canetti, jueu sefardí nascut a Bulgària, de llengua i escriptura alemanya. Premi Nobel al 1981. Intenta donar respostes a molts comportaments de massa moderns, més enllà de Freud. Distingeix individu/massa. Distingeix horda/tribu dels moviments de “muta”, diu ell, dels grups d’individus contra el poder: grups, subgrups subordinats, etc… Interesantíssim.
En aquests moments socials i polítics que vivim de massa estupiditzada, uniforme, controlada subliminalment per imbècils sense cap categoria (vegi’s: molts polítics, els programadors d’Operación Triunfo, els conductors dels telenotícies, els programadors de les idees, dels tour-operadors, els controladors d’aeroports, El Corte Inglés, el Caprabo i els bancs que controlen les nostres vides talment com abans ho feien els confessors catòlics…), a mi en aquests moments, dic, m’agrada començar-me a sentir aristòcrata. És més no podrem mai tenir democràcia autèntica si cadascun de nosaltres, individus, plens d’aristocratisme intern, sense doblegar-nos davant l’opinió “correcte” que ens imponen, no comencem a posar-nos una pregunta molt senzilla:
Jo…. Tu…. com viuria, com treballaria, com penso, què vull, COM HO FARIA, com decidiria les coses públiques que ens afecten a tots? De moment el que veuriem, potser, és que aquesta “democràcia de massa” no té res a veure amb la democràcia veritable.
(Laura Coll)
 
Recomanació: Doneu un volt pel blog ENTRELLUM, de Toni Ibáñez, principal organitzador de la trobada sobre blogs d’ahir, en la qual Jaume Comes va fer una excel·lent lectura d’alguns fragments. Podreu veure’n les fotografies al blog que us indico.
Enviat per Júlia a 20:53 9 comentarisEnllaços a aquest missatge
Etiquetes de comentaris: , ,

// 16/05/08

NOTÍCIES I RECOMANACIONS

JAUME I, el centenari

Gregor Siles, coordinador del Grup 99, em fa arribar aquesta recomanació:

La commemoració dels 800 anys del naixement del Rei Jaume I, està generant la publicació de llibres i l’organització de diferents actes. Fa uns dies apareixia a la pàgina web de la Universitat de Barcelona, aquest diàleg entre dos historiadors, Ernest Marcos i Ernest Belenguer, sobre la figura del monarca Català.
Potser aquest diàleg ens permet situar-nos una mica a l’època anterior del regnat del Rei Pere, i ens ajuda a comprendre allò que va comentar en Ramon Grau a la tertúlia, de que el Rei Pere III no va ser conscient, en les seves aventures polítiques, de que ja no eren els temps del Conqueridor.

I JORNADES del barri de LA SATALIA

Encara que amb el temps una mica just, ja que els actes comencen aquesta tarda i acaben demà al migdia, amb un recital de poemes a carrer d’Enric Cassasses i un vermut, he rebut aquesta convocatòria sobre les primeres jornades del barri de La Satalia. Aquest barri és a la zona alta del Poble-sec, és una de les poques zones d’habitatges unifamiliars que resten, té elements notables com ara la torre del pintor Brull i ja fa anys que està amenaçat per diferents iniciatives urbanístiques. Com podeu veure, aquesta tarda hi ha diferents xerrades sobre el tema patrimonial en els quals també intervé José Luis Oyón, per cert.

“La Satalia, Sota Montjuïc.
Claus pel futur d’un barri històric”

Divendres 16 de maig de 2008
Una reflexió crítica

PROGRAMA

18:30h Presentació
18:45h Comunicació “Paisatges de Casetes Unifamiliars. Valoració i Intervenció”. Jose Luis Oyón i Mercè Tatjer
19:25h Comunicació “Desenvolupament i Transformació dels Barris de la Vessant Llobregat de Montjuïc”. Oriol Granados
19:45h Comunicació “La Satalia. Elements Destacables d’un Conjunt Patrimonial”. Ana Menéndez
20:10h Pausa

20:25h Taula rodona. MªÀngels Aliò, O Granados, A Menéndez, Josep M Montaner, JL Oyón, Martí Sanz, M Tatjer Modera: Estanislau Roca
○ Què és Patrimoni?
○ Criteris d’intervenció en teixits històrics consolidats
○ Participació i noves formes de planejament
21:30h Conclusió

Centre Cívic El Sortidor. Pl. del Sortidor, 12. (Metro Línia 3, parada Poble-sec)

Enviat per Júlia a 18:01 0 comentarisEnllaços a aquest missatge
Etiquetes de comentaris: , ,

//

Compte, ens mira!!!

Un busto de mármol del general romano Julio César hallado en el lecho del Ródano en Arles (Francia) ha sido datado como el retrato más antiguo del conquistador de las Galias. Fechado hacia el 46 a. C., se trata del imagen esculpida más antigua del dictador y, por tanto, quizá la más fiel, según señala el arqueólogo Luc Long, que ha dirigido los trabajos arqueológicos en la zona. Con el cabello escaso, el ceño fruncindo y la cara redonda, la escultura se asemeja bastante a la descripción que dio del cónsul el historiador romano Suetonio (69/75 d.C-130 d.C.).

 

Font: El País, 14/5/2008

 

Una troballa interessant i també impressionant, ja que sembla que és l’únic bust recuperat dels que li van fer en vida i que pot ser aquesta la imatge seva més fidel a l’original. Mirem-lo als ulls, que potser ens expliqui algun secret històric mai revelat. Penjo la notícia perquè em sembla atractiva i em sorprèn veure com ‘encara’ podem trobar moltes coses inesperades de l’ahir.

Sobre això dels busts i estàtues, em va sobtar l’explicació que em van fer una vegada al Museu d’Història sobre el fet que ja tenien estàtua i bust a punt i només hi anaven posant les cares. Aquesta afició a retratar-nos és molt humana. Com arribaran a la posteritat les imatges digitals???

El tema ‘individu versus massa’ aquí queda ben reflectit en la individualitat, per cert. Una curiositat de la notícia és que sembla que Juli Cèsar va optar per posar-se una corona de llorer per tapar la calba, que aquí es pot veure malgrat els esforços per distribuir les grenyes amb gràcia romana. Hi ha coses que no canvien mai.

Enviat per Júlia a 7:07 0 comentarisEnllaços a aquest missatge
Etiquetes de comentaris: , ,

 

15/05/08

Pere III el Cerimoniós

El llibre comentat aquest mes ha estat Pere III el Cerimoniós i els inicis de la decadència de Catalunya, de Ramon d’Abadal i de Vinyals.

La figura del rei Pere el Cerimoniós és polèmica, el seu regnat va ser llarg i complex, amb molts canvis socials que potser no van trobar en aquest monarca el dirigent que l’època demanava. Durant el debat es va remarcar la importància també del moment en el qual d’Abadal publica el llibre, un moment en el qual la història lligada a les idees marxistes vigents és la canònica en els ambients universitaris, una història que donava aleshores una gran rellevància a l’economia i a les masses, per damunt de les individualitats.

Algunes referències a aquestes individualitats sobten avui, com ara la referència que d’Abadal hi fa en el pròleg i que sembla traspuar un sentiment aristocràtic enfront de la valoració de les masses. El debat sobre aquest elitisme històric va centrar alguns dels moments més interessants de la tertúlia.

Tant aquest llibre com l’anterior van ser suggerits per Ramon Grau, que va aportar al debat molts elements interessants per aprofundir en el tema, complex per als no iniciats, ja que no és un llibre senzill i requereix de situar-nos en l’època amb uns certs coneixements previs.

Van sorgir moltes preguntes, en el curs de la conversa. Què era Catalunya, aleshores? Què entenem per decadència? No ha canviat força, ja, la tendència a magnificar la crisi demogràfica per explicar la decadència política de Catalunya? Història política o història econòmica? Masses o líders? Quin pes o manca de pes té avui el marxisme en les lectures polítiques? Quin és el paper dels líders en la història? Són, encara, necessaris?

Per al proper debat i a suggeriment de Laura Coll, canviarem de tema de forma una mica radical, per a comentar el llibre de José Luis Oyón i d’altres autors: El cinturón rojinegro. Radicalismo cenetista y obrerismo en la periferia de Barcelona, 1918-1939. En aquest llibre es recullen les comunicacions presentades a les jornades sobre aquest tema celebrades a Sant Cugat pel juliol de 2003 i organitzades per l’Escola d’Arquitectura del Vallès i el Grup d’Història ‘José Berruezo’. Precisament l’anunci de la presentació mencionada en l’anterior post feia referència a un nou llibre de José Luis Oyón, sobre aquesta temàtica.

13/05/08

Maragall i la Setmana Tràgica

El segon llibre que es va debatre a la tertúlia va ser Maragall i la Setmana Tràgica, de Josep Benet.
Aquest llibre, avui ja un clàssic, va merèixer el premi Lletra d’or, quan es va publicar. Es important remarcar que la seva publicació es va fer a principis dels seixanta. A principis dels noranta es va reeditar, però ara ens caldria, potser, una nova reedició ja que per llegir-lo s’ha de recórrer a les llibreries de vell o a les biblioteques.
La lectura i debat del llibre de Benet va coincidir amb la mort del polític i historiador, cosa que va afegir càrrega emotiva al tema. Va haver-hi unanimitat en considerar-lo un molt bon llibre, ben estructurat, també vinculat a una ideologia determinada, però amb subtilesa i intel·ligència i, sobretot, mètode històric i honradesa.
És un llibre amb notes, referències i contextualitzacions que reivindica la figura de Maragall, situant-lo molt per davant d’altres figures lligades a la burgesia i la intel·lectualitat de l’època, però que, quan anaven mal dades, es van estimar més callar o donar, fins i tot, suport a la repressió que va desembocar en les conegudes penes de mort, entre les quals la de Ferrer i Guàrdia.
Prat de la Riba no va voler publicar l’article de Maragall, La ciutat del perdó, al qual es fa referència al llibre, que també incideix en el valor del contingut de l’escrit sobre L’església cremada, i tot plegat fa pensar en les dificultats i pors, potser encara vigents avui, del catalanisme avançat, però més conservador i dretà, a l’hora d’enfrontar-se amb fets dramàtics i amb un rerefons revolucionari. Maragall se situa, a través de Benet, en un estadi de compromís molt remarcable, que pot semblar tebi, però que cal ubicar en el seu moment històric, cosa que el fa molt valuós.

12/05/08

ELS VAPORS DE GRÀCIA

Laura Coll Lluch, arxivera i membre del grup 99, ens ha lliurat aquest interessant article que va escriure per a Ràdio Gràcia, concretament per a un programa que condueix Eloi Babiano, del Taller d’Història de Gràcia.

ELS VAPORS DE GRÀCIA

A la primera meitat del segle XIX trobem a Gràcia l’empremta de la Revolució Industrial.

L’inici de la indústria moderna va lligat a dos elements fonamentals: la màquina de vapor i les màquines de ferro colat. Aquestes dues aportacions les farà la Fàbrica Bonaplata (instal.lada al barri del Raval, dins el nucli antic de Barcelona), nascuda al 1835 i pionera a tot Catalunya. Un dels socis de l’empresari Bonaplata, el sr. Vilaregut serà el que posarà en marxa la fàbrica de Gràcia. Seguidament us n’explicarem la història.

Deixeu-nos explicar primer el context general i el de la nostra Vila en particular:

Abans de 1833 es parla d’etapa pre-industrial, després d’indústria moderna. En l’etapa pre-industrial els artesans, menestrals, manufacturers treballaven a casa seva en fusos o telers manuals. Moltes vegades les famílies compaginaven aquest treball manufacturer amb feines agrícoles, venda de productes, o feines que feien les dones (bugaderes, cosidores, etc.).

Amb l’aparició de noves maquinàries i tecnologies, es facilitava la feina d’artesans, menestrals i treballadors. El vapor va esdevenir la força motriu, l’energia, que comportà un nou concepte de treball: la fàbrica col.lectiva i el treball en societat, i va determinar el conjunt fabril i industrial tal com avui el coneixem. Es necessitaven en primer lloc amplis solars perquè la fàbrica és una instal.lació àmplia. La ciutat de Barcelona, enclotada i encerclada de muralles, tenia un espai limitat. Tot i així, dins dels seus murs es va crear la fàbrica Bonaplata. La vila de Gràcia, en canvi, estava lliure de muralles i disposava de força territori verge i sòl per urbanitzar. I així va ser com les noves formes de treball es van anar introduint a Gràcia i el sòl agrícola va anar perdent la seva vàlua i rendibilitat.

A Gràcia, ja des dels anys 20 del segle XIX s’havien aplegat molts treballadors, com els teixidors a mà. L’any 1840 es comptabilitzaven a Gràcia dins del ram del tèxtil més de 14.000 fusos i 2.900 telers manuals.

Les primeres màquines que utilitzava la indústria textil catalana, en els seus inicis, que coincidien amb els primers anys del s. XIX, eren de fusta, com les bergadanes i altres màquines de filar,els telers i les taules d’estampació. Bonaplata va incorporar per primera vegada les màquines de filar i els telers mecànics de fosa, i amb ells la tècnica metal.lúrgica per a construir-los i reparar-los.

Aquestes màquines metál.liques pesaven molt més que les de fusta. Per a moure-les calia una energia superior a la que podien proporcionar l’home o els animals. Necessitaven la màquina de foc i aire tal com la va anomenar l’anglès Newcomen l’any 1712, quan va construir-la. Posteriorment James Watt, un altre anglès, va patentar l’any 1769 un nou mètode per a disminuir l’ús del vapor i combustible a les màquines tèrmiques trobant una solució pràctica que va obrir el camí de l’aplicació del vapor per a l’obtenció d’una força mecànica.

A banda d’espai ampli suficient i aigua, es necessitava encara una cosa essencial per a poder aplicar totes aquestes innovacions: una gran inversió econòmica i l’ajut de l’estat. Josep Bonaplata, industrial pioner, va aconseguir de l’estat exempcions de drets aranzelaris durant deu anys per al ferro, el coure, el carbó mineral, productes químics i tintoris i altres matèries primeres, a més de subvencions directes i la cessió d’uns terrenys dins el recinte tancat de Barcelona, a prop de la muralla, amb façana al carrer de Tallers. Bonaplata aconseguí també la unió d’altres industrials i junts van formar la Bonaplata, Rull, Vilaregut i Companyia. La fàbrica Bonaplata s’inaugurà el novembre de l’any 1933. El diari El Vapor publicà l’anunci de Bonaplata, Rull, Vilaregut i Companyia en el qual s’obria la fàbrica i es convidava als industrials que la volguessin visitar. I aquí és on la història industrial de Barcelona es creua amb la de Gràcia –aleshores vila independent- perquè resulta que el soci Vilaregut tenia un blanqueig amb Vapor a Gràcia.

La fàbrica Bonaplata va durar molt poc, només vint mesos. El Vapor Bonaplata fou assaltat i cremat la nit del 5 al 6 d’agost de 1835 pels obrers revoltats que no acceptaven sense resistència la introducció del sistema fàbril i les màquines modernes a les que veien com a competidors deslleials. Aquests sentiments i lluites es van produir a tota Europa als inicis de la industrialització. És el que es coneix com a ludisme.

El destí de la fàbrica Bonaplata el va compartir el mateix dia el blanqueig de vapor que tenia a Gràcia Joan Vilaregut. Ell mateix ens descriu anys més tard:

El mismo día [es refereix al 5 d’agost de 1835] y por el mismo movimiento fue asaltada y en parte destruída otra fábrica de propiedad exclusiva del que suscribe, situada en la villa de Gracia. Era el primer blanqueo montado a la moderna, con máquina de vapor, etc. De resultas de aquel desastre, hubo que deshacer la fábrica, perdiendo tres cuartas partes del capital que se había invertido en ella.

El Vapor Vell de Gràcia, propietat de Joan Vilaregut, estava situat a la zona del C/ Perill / Torrent de l’Olla. I és curiòs l’orígen del nom de C/ Perill. Va estretament lligat a aquesta història del Vapor Vell. Després de l’assalt i crema del 5 d’agost, la fàbrica va sofrir quantiosos danys, però el propietari la va reconstruir. L’any 1837 decideix vendre al seu germà Pelegrí tots els seus negocis i fàbriques. A partir d’aquell moment era la fàbrica de Don Pelegrí Vilaregut – Don Peregrino. El protocol del notari Marià Barallat descriu així l’inventari del Vapor de Gràcia:

La fàbrica de blanqueo por vapor que tiene en Gracia con las máquinas de secar, la del vapor, el cilindro de fuerte presión, la grande rueda de picar, sus grandes calderas, botas de cinco cargas y tinas como también los estenedores, los carros, caballo, bombo, y cuanto hay en el día todo igualmente comprendido sin más excepción que del edificio por no ser este de su pertenencia.

D’aquesta descripció podem deduir que es tractava d’una fàbrica moderna, però que l’edifici on s’allotjava no era propietat de l’empresari. Ens imaginem també còm la gent de Gràcia que anomenava indistintament la fàbrica Vapor Vilaregut o Can Vilaregut, en canviar el nom del propietari, per corrupció del llenguatge (Pelegrí, Peregrino….. Perill) va començar a anomenar la zona adjacent Perill i d’aquí el nom del C/ Perill.

L’any 1838 Joan Vilaregut recompra la venda feta al seu germà i possiblement donà una nova orientació a la fàbrica de Gràcia. S’associa amb Josep Font Matalí perquè elabori filats i teixits de cotó en blanc..

La presència de Joan Vilaregut a Gràcia és confirmada amb una altra notícia de 9 d’octubre de 1839 apareguda a El Constitucional on es ressenyen les eleccions de la plana major del batalló de Milícia Nacional de Gràcia. Joan Vilaregut ha estat elegit primer comandant.

L’any 1842 apareix al diari El Republicano, del 24 d’octubre, una denúncia dels obrers en la que acusen a Vilaregut de rebaixar el jornal als filadors de la fàbrica que té a Gràcia.

Ens interessa també explicar, per a la història del nostre barri, quan va tenir lloc la urbanització del carrers de la Llibertat, Progrés, Fraternitat i els trams corresponents del Torrent de l’Olla. Va ser l’any 1838 i va ser precisament per donar allotjament als treballadors de la fàbrica de Can Vilaregut o Vapor de Gràcia, que en aquells moments no era “vell”, sinò l’unic que hi havia. Serà una mica més tard quan s’obrirà un nou Vapor, el Vapor tèxtil de Francesc Puigmartí, del qual avui encara es conserva un vestigi: la xemeneia de la Plaça del Poble Romaní i un nom dedicat al seu creador: el c/ Puigmartí, que l’any 1844 va ser president de la Comissió de Fàbriques de Barcelona.

Aquest Vapor Nou data de l’any 1841 i abarcava tota la zona de Travessera de Gràcia entre Torrent de l’Olla i d’en Vidalet. Donava feina a 500 persones i en els perídodes de màxima activitat va arribar a tenir-ne 800. Al 1852 tenia ja 120 telers i l’any 1861 va ser visitada per la reina Isabel II durant la seva estada a Barcelona.

Amb l’extensió de les noves indústries es continuen urbanitzant els carrers. L’any 1840 s’urbanitzen la Plaça del Sol, el C/ Planeta, Maspons, el C/ del Canó, el dels Xiquets de Valls, Pere Serafí i els voltants de la Plaça Rius i Taulet.

Queden, doncs, d’aquelles indústries la xemeneia, el nom dels carrers – tant els de nom de persones vinculades amb els primers moments de la industrialització i, en concret, els dels empresaris i tot un reguitzell de noms que donen fe de testimonis socials dels seus antics habitants, els obrers, i les seves idees: progrés, fraternitat, llibertat, etc…. i queden també algunes casetes primigènies, com les del C/ Igualada núms.. 1, 3, 13 i 15 (1810-1860), les dels números 29, 31, 33, 35 (1840-80). Les cases del C/ Llibertat 36, 38, 40, 42, 44, 46 (1810-60) i les dels números 43 i 45 (1840-80) i al C/ Fraternitat.

Aquestes edificacions van ser concebudes com a habitatges unifamiliars, tot i que en realitat eren compartides per més d’una familia. El sistema d’il.luminació primer era el gas, més tard l’elèctric. L’aigua provenia del pou que hi podia haver o bé del dipòsit o cisterna situat al terrat, que recollia l’aigua pluvial.

Durant el bienni Progresista (1854-56) el treballadors de can Vilaregut organitzaren una manifestació reivindicativa que va sortir de les portes de la fàbrica i arribà a la Diagonal, amb pancartes amb el lema Pa i treball. Durant l’estiu del 1856, en la revolta barcelonina de suport al govern liberal, Gràcia es va mantenir com el darrer nucli de resistència contra les tropes del capità general Juan Zapatero i d’aquesta resistència i lluites obreres en va resultar posteriorment l’execució de 16 graciencs, entre ells la del líder obrer Josep Barceló….

I amb un record encés per aquelles víctimes de la repressió política i lluitadors per la llibertat ens acomiadem de tots vostés i del programa d’avui. En properes edicions del nostre programa continuarem explicant aquest passat industrial de la nostra Vila.

Laura Coll Lluch

12/05/08

El silenci de les campanes

 
 
El silenci de les campanes, del cassanenc Jordi Albertí, va ser el primer llibre a debatre en les tertúlies del grup 99, segons suggeriment de Pau Vinyes, sobre tot pel fet de ser aquest un tema avui poc explicat de forma objectiva.

El llibre aprofundeix en la persecució religiosa a Catalunya, durant la Guerra Civil, tema encara molt polèmic, com es pot comprovar a través dels diversos comentaris que s’han escrit als mitjans sobre aquest llibre. El tema de la persecució religiosa, sobre el qual, durant anys, s’havia estès una mena de consens que s’estimava més no tocar-lo, en el marc d’allò que es va dir ‘la reconciliació nacional’, s’ha tornat a desvetllar amb les canonitzacions papals i les reivindicacions inherents a la memòria històrica del bàndol republicà.

El llibre es va triar, precisament, a partir de l’interès en conèixer aquest tema, per part de molta gent jove que n’ha sentit parlar poc. Malauradament, el llibre no va respondre a les expectatives que havia desvetllat, sobre tot per una qüestió de metodologia i, potser, també, de grapa a l’hora d’explicar els fets. Compta amb una part documental important, amb algunes descripcions colpidores, però es queda curt en analitzar el context social i polític i els precedents històrics en profunditat.

Per una banda, potser caldria no limitar la persecució religiosa als religiosos, sinó inserir-la en el marc de la repressió vers diferents persones d’ideologia conservadora, encara que hi va haver bona gent que va rebre per tot arreu i sembla que a aquestes víctimes sense ideologia clara no les reivindica ningú. També s’hauria d’analitzar tot plegat en el context espanyol, ens agradi o no, ja que la persecució religiosa no es va limitar a Catalunya. Resta per analitzar el paper de l’església durant la postguerra, que va anar també des d’una posició venjativa fins a una ajuda generosa als represaliats per part de bones persones (molta gent va salvar la vida gràcies a avals de capellans, de la mateixa manera que molts capellans es van poder salvar gràcies al suport de republicans agosarats), però que va aprofitar, com a institució, la seva posició de poder, molt reforçada per l’ajuda institucional als franquistes fins als canvis que el Concili Vaticà II va promoure. La complexitat de la Guerra Civil es pot trobar en qualsevol història familiar desacomplexada, ja que, en la majoria, es va rebre per les dues bandes.

Molts dels articles i llibres que tracten aquest tema provenen d’autors gironins i potser caldria aprofundir en el que podia representar aquella persecució en un context més conservador i catòlic, carlista, amb molt de jovent estudiant en seminaris i on moltes famílies comptaven amb fills capellans o filles monges. El mite d’una Catalunya esquerrana s’esberla quan s’aprofundeix en tot plegat i ens trobem amb un país variat i complex, divers, en el qual la repressió envers l’àmbit religiós va tenir un efecte evident en moltes persones d’idees republicanes, però més moderades, davant d’aquells fets.

Per fer-nos una idea de l’època, de l’anticlericalisme que ja feia anys que cuejava, de vegades propiciat pels mateixos governs a través de propagandes barroeres, cal anar enrera fins a la Setmana Tràgica, amb llibres tan interessants com el de Joan Connelly Ulman i d’altres, més generals, com La pólvora y el incienso, d’Hilari Raguer. La bibliografia és extensa i sovint costa d’orientar-s’hi. El paper de l’església també va ésser divers, ja que en el seu interior hi havia classes socials molt diferents i cal comptar amb el gran nombre de persones que hi pertanyien, de vegades tan sols per manca d’altres perspectives de subsistència o promoció social.

Per tal d’aprofundir en el tema des d’una perspectiva molt diferent, es va proposar per al proper debat acabar el llibre d’Albertí i iniciar la lectura d’un text clàssic: Maragall i la Setmana Tràgica, de Josep Benet.

Els comentaris a aquest llibre que es poden llegir a la xarxa mostren com la ideologia encara pesa, i molt, a l’hora d’analitzar amb una certa objectivitat l’època i la tragèdia que va representar la Guerra Civil.

12/05/08

PRESENTACIÓ

Fa tres mesos va començar l’activitat del GRUP 99 de lectura i debat sobre llibres d’història.

Existeixen molts grups de lectura a l’entorn de narrativa, poesia, fins i tot d’assaig divers. Però el llibre d’història encara no compta, potser, amb massa iniciatives destinades a compartir-ne la lectura per part de persones especialitzades o, tan sols, afeccionades a la història en tots els seus aspectes.

Aquest blog recollirà referències i comentaris sobre els llibres triats, suggeriments dels participants, opinions de persones interessades en la Història i també activitats que puguin ser d’interès per a tots aquells i aquelles que compartim la passió per millorar el nostre coneixement del passat a través de diàlegs en profunditat sobre els llibres proposats.

Recomanació: L’article d’avui (12/5) a La Vanguardia, Una ‘furtiva lacrima per l’Italia, d’Antoni Puigverd, sobre la situació d’aquest país i Berlusconi.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: